«Escriure poesia després d’Auschwitz és un acte de barbàrie», va dir el filòsof Theodor Adorno en una cita que ha fet fortuna i que sovint s’ha transformat, pel miraculós joc del telèfon, en «Escriure poesia després d’Auschwitz és impossible». I no. L’última vegada que es va passar llista al camp Auschwitz va ser el 17 de gener de 1945. Seria impossible saber quants poemes s’han escrit des de llavors.
Nelly Sachs, com tants poetes de llengua alemanya del seu temps, en un acte premeditat i necessari, va escriure poesia no només després d’Auschwitz, sinó també sobre Auschwitz, i en la llengua de la barbàrie. «Niemand zengt für den Zengen», ningú és testimoni per al testimoni, respondria Celan, amic íntim de Sachs, que es va passar la vida qüestionant-ho tot plegat. Llegir els poemes d’Als estatges de la mort en aquest món postpandèmic, neofeixista, amb la sospita del final finalíssim de la història d’una civilització que es resisteix a acabar-se és una mica una cura d’humilitat pel que fa a la importància històrica de cadascú dins d’un present massa sovint escàpol i imprevisible. L’autora és ella i és els altres de qui parla a cada una de les quatre parts en què es divideix el llibre. No parla de la seva experiència, però potser sí, perquè l’experiència d’un mateix forma part d’un tot més gran a causa de la pertinença inevitable a un sistema, a un cànon, a un moment, a un col·lectiu, a una espècie. A una llengua. Una cultura. Es pot escriure poesia sobre la humanitat? Es pot escriure poesia sobre la fi de la humanitat? I més important, cal?
Potser sí, que ens cal saber de l’extermini, que ens cal recordar per reconèixer i reconèixer per obrir una porta a la bellesa dins de l’horror. Hi ha, en alguns poemes, la culpa, la por, el silenci, la memòria i sí, molt d’esquitllentes, l’esperança. I pren especial rellevància el text, amb barreges, com acostuma a passar amb Sachs, de mística jueva amb un rerefons bíblic profundament cristià. El sacrifici preval.
La primera part, o cicle, parla del cos d’Israel, la pols, les xemeneies dels camps, i el record impossible però inevitable, com el futur. Al segon cicle hi trobem el nuvi mort, el primer record de qui no hi és, que continua al tercer cicle, en uns epitafis a l’aire, que són persones amb nom i cognom (indicades per les inicials), fum de xemeneies en què s’ha transformat el seu cos. Finalment, tenim els cors. Deixant de banda la personalització, aquí preval, finalment, el col·lectiu, el «nosaltres», que va repetint gairebé a cada poema: les coses abandonades, els orfes, les ombres, per acabar amb el cor dels nonats, que és l’esperança d’una nova vida a partir de les ruïnes.
Feliu Formosa, poeta, ens acosta Nelly Sachs com ens ha acostat tants altres clàssics de la literatura alemanya, amb precisió i passió, i ens la fa nostra en una mena «d’interrelació profunda i duradora», tal com afirma Heike van Lawick, autora de l’epíleg que acompanya el text i engrandeix el llibre. En resum, una joia necessària que ens regala, un cop més, Adesiara.
Ningú és testimoni per al testimoni, però hi ha la poesia, que permet escriure un llibre sobre el dol, simbolitzat per la pols, la sorra, el fum i sense assenyalar el culpable. En canvi, és fàcil sentir una incomoditat lectora en adonar-nos que és a nosaltres, a qui l’autora assenyala. Ens diu, en l’últim poema: «Vosaltres que estimeu, / vosaltres que anheleu, / escolteu-nos, malalts de comiat» i així ens obliga, nonats ja nats que llegim el poema, a escoltar els morts a través dels testimonis dels morts. A ser testimonis dels testimonis. I així, a no oblidar-los.