El preludi és una de les màximes expressions paisatgístiques del Romanticisme anglès, un vast espai de creació a disposició dels gairebé vuit mil versos amb els quals Wordsworth erigeix aquest poema, no autobiogràfic, sinó de vida. L’autor anglès gaudeix, com la resta de mortals, del que la psicologia humanista etiqueta com a plaers bàsics, però seran els elements tel·lúrics —terrenals i supraterrenals— els que li permetran arribar als plaers superiors: «No cal explicar el que va passar, la vida / de les coses senzilles […]. Però aviat es va despertar dins meu una ànsia / d’encaminar-me cap a un objectiu concret, / llegint o pensant.» Aquestes «fantasies incorpòries», a les quals Wordsworth atribuirà els sentiments que li oprimeixen el cor, faran de conductores d’un relat que, com en A la recerca del temps perdut, de Proust, esdevé una composició de viatge personal. L’autor és la màxima representació del període, amb qui Jaume C. Pons Alorda —traductor de l’obra— no s’està d’afirmar que «neix, creix, es reprodueix, es podreix i mor el Romanticisme anglès».
Veníem d’un enaltiment exacerbat del racionalisme i Wordsworth segueix fil per randa aquest imaginari naturalista que ja planteja Montaigne als seus Assaigs. Per a l’escriptor francès, la natura era el mitjà per a poder arribar a assolir l’objectiu últim de tot escriptor, que no és cap altre que servir-se del paisatge com a element de creació. Aquest espai artístic i, per què no, mental, es representa sobre el poema com els pintors flamencs del xvii feien amb el pinzell. L’art es veurà abocat a la natura, i solament mitjançant la seua plenitud, l’autor aconsegueix els plaers superiors que trobem, entre d’altres, en la solitud. Però no una solitud interior, com en Thomas Pynchon, sinó d’exterior, de l’home lliurat als plaers que Déu ens ha regalat. Tot i la importància del «jo» per als romàntics, l’autor no arracona Déu en un paper secundari, sinó que, a mesura que avança l’obra [llibre VIII], la valoració de l’home acompanya la de Déu, els quals, juntament amb la natura, formaran els tres vèrtexs d’aquesta composició.
És així com l’autor anglès afronta el que serà una obra que reescriurà al llarg de la seua vida i que retratarà en una posició privilegiada els qui tenen el geni, és a dir, allò que els fa diferents. Un concepte força estès al món de la música i defugit per escriptors, però que Wordsworth fa seu com, d’alguna manera, ja feien els poetes metafísics com Richard Crashaw. En El preludi, el paisatge captiva l’home, però solament uns pocs afortunats poden participar d’aquesta relació. No es descriu un imaginari en què l’humà conviu amb la natura, com en el cas de Hölderlin, sinó un ideari en què només uns pocs homes i el paisatge poden relacionar-se dins d’un mateix marc; com si els elements terrenals eixiren a trobar algú perquè hi veuen una guspira discordant que no troben en la resta d’éssers humans.
Des del Llibre I fins a l’últim mot, Wordsworth arrossega un fantasieig al voltant dels rius i del sol que impregnarà tota l’obra; l’aigua l’ajuda a captar tota l’espiritualitat del món, com a conductora no tant de matèria líquida com de matèria espiritual, i ens permet realitzar un recorregut per tota la seua vida, expressant-nos-en també les pors i els moments de neguit que li deixen empremta, com la Revolució Francesa, la qual analitza amb la distància que aporta l’experiència; primer, amb l’entusiasme de la joventut, i més tard, amb el conservadorisme del temps. Un llibre d’extrems que combina el silenci de l’aire amb l’agitació dels mercats de Londres. Uns flaixos de remor als carrers que permeten a l’autor caminar des del «jo» més profund fins a la dolorosa memòria del cos mort del seu pare, el qual li recorda l’aiguaneu i la música lúgubre d’un penyal. Aquesta demostració desbocada de passions ens arriba sovint de manera confusa perquè el lector les rep com a rajos llum que penetren massa directament, fins que al final comprens que no són atacs de llum, sinó de sensible genialitat.