S’abraça el límit com una identitat o una poètica. El nou poemari de Carla Fajardo Martín, mereixedor del Premi de Poesia Martí Dot 2018, i el segon de la seua trajectòria després de Forats —21è Premi de Poesia Alella a Maria Oleart—, es llança des de les entranyes com una investigació de l’escletxa i el llindar de cossos i de lletres. Els primers cinc poemes, en prosa, semblen temptejar les possibilitats del concepte liminar, en una exploració simultània i múltiple que es fa visible o bé als títols —«Els marges», «Limítrofes» o, amb subtilesa, al pleonasme de «Negra nit»—, o bé a l’exploració del jo líric. Sotmés a les imatges més arrelades en la simbologia universal, el jo en femení es declara flor com a pretext de subversió, com una porta d’entrada a la part invisible que afirma la seua vitalitat en la brutícia, la malaltia, la sexualitat: «m’obriré així, desfermada i contrafeta, que no faig olor ni em brillen els pètals i que creixo en terra remoguda entre les males herbes». Des de la confessió dels temors infantils que es projecta, ancestral, cap al present, fins a una experiència amorosa colpida d’imposicions, la idea de la frontera o la perifèria jau com un refugi reivindicador.
No obstant això, aquest ritme desestabilitzador d’un jo inharmònic enfront dels paràmetres de la tradició lírica contrasta amb l’homogeneïtat d’una estructura concebuda en forma de tríptic. La selecció dels poemes que formen aquestes tres parts obeïx a una coherència doble: des del punt de vista de l’organització global, la primera i la tercera part compten amb deu poemes, mentre que la segona en té nou. Manifesten així una seqüència simètrica que contribuïx a assentar una percepció cohesionada del conjunt. Quant a la dimensió semàntica que desprén la disposició del tríptic, el poemari s’obri i avança com una construcció que adquirix pes material a través de la rotunditat dels títols, però que roman envoltada d’un joc d’antítesis: «Edificar les ratlles» i «Murs de distensió». Des d’aquest oxímoron, els fonaments de l’edifici-poemari es diluïxen fins a deixar-lo al descobert en la final «Línia de foc», que constituïx la tercera part.
Així, els poemes en prosa esguiten la resta de l’obra, cedixen el pes principal al vers, i tornen amb força a la composició final. El ritme és libèrrim i tendix a una concreció versal que dividix l’oració lògica de manera intuïtiva. Es percep una lleugera inclinació a l’assonància —«Airbnb», «Home búnquer»—, l’al·literació —«Cordó umbilical», «La llei de caiguda dels cossos»— i aïllats recursos de repetició —«Camí de ronda», «Cap de cabró», «El riu». Una cadència personal que casa amb un imaginari que s’enriquix a mesura que es combinen els referents, amb pinzellades de la cultura grecollatina que descendixen fins a la immediatesa de l’entorn urbà, obert a al·lusions cinematogràfiques o l’esclat imprevist dels pardalets. A partir d’aquests elements, la creació d’un llenguatge poètic propi assegura a la veu poètica poder recórrer amb comoditat diferents significants o transformar-se, mitjançant una forta confiança en la metàfora, posant a prova la ductilitat del cos. Abans d’escindir-se, però, el jo s’ha enfrontat al paisatge, a la mar, o ha entrat en comunió amb un tu o un nosaltres —ja deïficat, ja mundà—, deixant lloc per a sobtats exercicis de personificació, com a l’«Affaire entre un tractor i una excavadora». La veu, que exclama el seu ser femení i es reclama clamor enfront de les constriccions històriques, troba suport en un nodrit feix de citacions de dones —poetes, artistes, filòsofes— que li permeten autoafirmar-se amb rotunditat, a través de les formes verbals en primera persona, predominants. Progressivament, es traça un recorregut que exposa el cos com un mapa de membres independents, des de l’úter i els budells fins a la tangibilitat del puny i les pestanyes. S’adquirix una consciència corporal que culmina en la tercera part del poemari i que busseja pels racons de l’anatomia, consagrat a la fi com un «camp de batalla».