Hi ha errors amb què ensopegues i no pots escalar.
O errors que gaudeixes, ensenyen i potser, aprens.
Llegir Anne Carson és entrar a la biblioteca de les paraules sense saber-ne (potser cap de les dues) el conjur ni què conjugarà.
És trobar-se línies i angles i signes, i on tu dius paraules, ella diu geometries elàstiques que s’estiren i s’estenen: sap de volums, sap d’estratègia, formula hipòtesis: diu com paper de vidre: s’esmicola i sorgeix el vermell: la mirada es triangula i es multiplica per l’espai (tu també hi ets, atrapada com un insecte en la seva teranyina: sense poder tornar enrere): i
es desvetlla el desig: d’allò que no es comprèn.
Res és previsible;
és pensar des de la perifèria;
és fer de les extremitats aigua;
és el cos apneic;
és equivocar-se i recrear-se en l’error;
és no esquivar mai res;
és posar la cara i afrontar;
és pensar-se obliqua;
és obrir-se i deixar-se caure;
és el fil del laberint;
és veure d’on venim: qui som: de què estem fets: per un microscopi;
és la metamorfosi del viure;
és tastar la magrana i tornar-se vermella;
és no voler seure: l’impuls del desig;
és el silenci entre el dir i la paraula;
és l’aire, tot, sencer, fragmentat, a la cara;
ser bassal, llacuna, riu, mar, oceà i casa;
ensumar les olors de l’aigua;
tapar-se amb una manta en una nit freda;
escoltar l’escorça dels arbres;
sentir com es desprèn la fulla de l’arbre: seguir-la;
veure els colors en les paraules quan no els diu;
trencar les aritmètiques: reformular equacions;
no donar-se mai per descomptada;
saber que tot és possible: i que si no, no importa;
que les fronteres són membranes comunicants;
que les paraules són simbiòtiques;
que són altaveu de les tartamudes, les silenciades, les que l’han perdut;
que les capes són tan profundes com tu vulguis: però ets lliure: sempre;
que les imatges s’eixamplen fins a l’infinit;
que la llibertat és el llibre en blanc;
que el poema el necessita tot;
que tu i ella el necessiteu;
deixar-te acotxar per la serenor del seu discurs inquietant;
la complicitat de descobrir alguns dels seus secrets i dels teus.
En el poema «Assaig sobre allò en què més penso», sobre la poesia, fa una anàlisi a partir d’un poema d’Alcman: crític, irònic, lúcid.
*«allò a què ens enfrontem quan fem poesia és a l’error,
la creació a voluntat de l’error»
[…]
«Les metàfores ensenyen a la ment
a gaudir de l’error
i a aprendre
de la juxtaposició del que és i el què no és»
[…]
«Molts poetes aspiren
a aquest to de lucidesa involuntària […]
Per descomptat que aquesta senzillesa és falsa.
Alcman no és senzill, en absolut».
La Carson, tampoc.
*Traducció al català de Núria Mirabet