Vaig ensopegar de jove, mentre estudiava filologia a Barcelona, amb Crist de 200.000 braços, encara que ensopegar no defineix exactament el concepte. Va ser com un colp de puny a la boca de l’estómac, aquella novel·la d’Agustí Bartra molt poètica però alhora molt dura sobre el camp de refugiats d’Argelers.
Després d’això vaig entrar a poc a poc en la seua obra vasta que, per una banda, tenia vocació d’univers i, per l’altra, estava ben arrelada a la seua vida biogràfica, vida que, poc després d’Argelers, es va imbricar amb la d’Anna Murià, en la vida i en la literatura. Perquè Murià va decidir aparcar el seu propi camí per mesclar les dues obres en llibres com Crònica de la vida d’Agustí Bartra, capaç de mirar de fit a fit el vast univers bartrià, que inclou poesia, narrativa, teatre…, a més de la traducció (una antologia de la poesia nord-americana, entre molts altres). Perquè a través de la seua producció podem seguir bona part del segle xx: Des de la postguerra, l’exili…, però també la literatura feta, arrelada, al lloc on es viu: els mites occidentals però també els amerindis (com a Quetzacòatl), Catalunya o fins i tot una novel·la sobre la revolució mexicana (La lluna mor amb aigua). Però sense dubte, en el cas d’Agustí Bartra, triaria la seua literatura híbrida, la que toca tots els gèneres, com Odisseu, on trobem poesia, textos més narratius i teatre.
Els últims anys he viscut amb alegria la reedició d’obres de tots dos, com El gos geomètric d’Agustí Bartra (Jardins de Samarcanda) d’entre una desena de títols o Sota la pluja (Comanegra) d’Anna Murià.
Com que soc conscient que se’m demanava triar poeta, deixaré de banda tant Odisseu (d’on he extret el títol) com Crist… (dels quals en recomane vivament la lectura), ni un fragment d’un conte de Murià. Només diposite un poema de Bartra, com una petita gemma, que duu per títol «Davant el mar, a Center Island»:
Mira i recorda. Encimbella aquest mai
del moment que t’assalta. Oh batega, mirada,
i contempla cor meu, aquesta aigua ajaçada
dessota tant d’espai!
Mira i recorda. Emporta’t aquest vent
lacerat de gavina,
aquesta llum que ajeu sos esquelets d’argent
dintre trèmuls sepulcres d’algues i sorra fina.
Mira i recorda. El sol deixa en la neu
els seus esclops vermells, una barca deixonda
un somni d’au i fronda,
i passen núvols blancs… Tot roman i és adéu!
Oh sobretot recorda! Viu per la teva estela.
Car la flama és senzilla, com senzilla és la vela.