Sovint penso que el pitjor que li pot passar a un escriptor (literàriament parlant) és parir un text sense ànima. Penso: és molt millor tenir ànima que no ser coherent! I seguidament penso: però no ser coherent és una trampa de mandrosos! Per coherència entenc buscar una certa unitat interna; assegurar-se que el teu personatge no és ara ros i després castany; assegurar-te que una germana inexistent no apareix al final de la novel·la (primera nota mental: incoherència sucosa, provar de jugar-hi). I, alhora, algú pot penjar un clau i que quedi penjat sense més, no tot ha de tenir causes i conseqüències!, penso. La vida no es cansa de demostrar-nos que rarament hi ha lògica, ni congruència ni maquinària narrativa!, penso. La vida està plena de deus ex machina i finals abruptes, de culs-de-sac i laberints; anem com gallines sense cap i tothom s’espavila com pot! El sentit és una invenció humana i matussera, un petit consol. Tot això penso. Després continuo amb qualsevol dels quefers pràctics que ens ocupen el dia a dia i evito enfrontar-me a la pregunta principal: què se suposa que és, aquesta ànima que invoco tan alegrement i que regalo de manera tan subjectiva? Com puc articular una percepció tan intuïtiva? O les preguntes derivades: com se’t mor l’ànima d’un llibre? Un text es pot podrir? Pots reviure’l, un llibre moribund? L’ànima depèn exclusivament de l’escriptor o també d’una connexió entre l’escriptor i el lector? L’ànima és el mateix que la grapa, el tremp, l’estil i la textura? L’ànima és el mateix que la sinceritat? Amb l’ànima n’hi ha prou?
Hi pensava aquests dies recordant Covarda, vella, tan salvatge (Amsterdam Llibres), la segona novel·la d’Arià Paco. Segons el meu parer, és una novel·la les millors virtuts de la qual també són els seus defectes. D’una banda, està carregada de cavil·lacions i exploracions interessants sobre com decidim viure la vida, els pesos de l’amistat (que alhora ens aterra i ens limita, un tema fascinant), la lleialtat a un grup o a un poble, l’estira-i-arronsa entre l’ambició i la comunitat. Alhora, la reflexió té tant de pes que les veus dels personatges resulten força homogènies: tots són molt cerebrals i conscients de la seva posició al món, i en aquest sentit la trama coixeja, queda ofegada. Dit això, em va semblar una novel·la plena d’ànima: palpava les preocupacions dels personatges, que a més s’assemblen a les meves, i les seves aproximacions diverses a l’amistat, l’amor o la pertinença. Probablement, l’ànima que té la novel·la d’Arià Paco s’acosta al que reivindica Stephen King quan parla de la importància de la sinceritat narrativa —podeu llegir-ho a Escriure, un llibre meravellós sobre l’ofici, publicat per L’Altra Editorial i traduït per Martí Sales. Stephen King diu que la sinceritat narrativa és una de les eines bàsiques de l’escriptor i que compensa molts defectes d’estil; diu que cal ser honestos amb nosaltres mateixos i amb els personatges, no fer-los fer res que sabem que no farien.
Sempre m’ha semblat un concepte confús, l’honestedat en la literatura. La gent l’invoca amb una aura de misteri: «aquest llibre no és honest», i es queda tan tranquil·la. Però entenc que vol dir que, com a escriptor, no pots fugir d’estudi. Un escriptor està en contacte amb les seves pròpies intuïcions i, per tant, sap quan està fugint d’estudi. Pot fugir d’estudi del fet que està fugint d’estudi, oi tant; llavors pot ser que en comptes d’un conte li surti un ficus (nota mental: segur? No es poden fer coses meravelloses fugint d’estudi? Pensar-hi). L’honestedat és fondària, són les profunditats marines, és fer arqueologia i investigació. És fer-se preguntes grans i intentar respondre-les, no quedar-se exclusivament al terreny de l’ocurrència (una altra nota mental: construir, un altre dia, una defensa amb ets i uts de la frivolitat i l’ocurrència, de la manca de sentit, de l’art per la pura riota). Un escriptor amb una sinceritat narrativa que em faci caure de cul? Ray Bradbury, per exemple i pel que n’he llegit. I cito aquest mestre perquè la sinceritat no ha d’anar en detriment d’una de les màximes de l’escriptura: la imaginació. Als contes de L’home il·lustrat, bellament traduïts també per Martí Sales i editats per Males Herbes, Bradbury ens va demostrar que no cal quedar-se a la Terra per palpar les fondàries humanes. Afortunadament la sinceritat no té res a veure amb l’autobiografia.
Diria que l’ànima i la textura d’un text no són el mateix: les dues són volàtils, però la primera descansa en el contingut i la segona en el continent. Quan diem que un text té textura vol dir que està ben salpebrat, que té personalitat, que té estil; en definitiva hi ha una veu. La textura és l’espurna, les espècies, la sal. És picar l’ullet a un adjectiu; és llegir una frase i pensar: quina enveja i quina alegria, i voler escriure-la arreu. Diria que aquesta textura narrativa és el que invoca Shirley Jackson quan parla de l’all en la ficció («garlic in fiction»), tot aquell entramat d’estratègies que l’escriptor utilitza per mantenir l’atenció del lector. Com a bona fan de l’all en l’àmbit de la gastronomia, la metàfora em sembla meravellosa. Un excés d’all es carrega un plat i t’espatlla l’alè; un excés d’ornaments, símbols i trucs acostuma a ser contraproduents, enfarfega i mostra massa les costures. Una mica d’all, posat en moderació i sense que es noti massa, pot fer les delícies d’un àpat; en literatura, un bon adjectiu aquí i una apreciació aguda allà, una imatge aquí i un bellugueig allà, poden fer avançar la ficció amb un gran sentit del ritme, l’enginy i la coreografia.
Quan un escriptor no fuig d’estudi i domina l’art de l’all, la cosa es torna molt seriosa. Si domina la resta de tècniques narratives, ens enlairem amb ell. Algú que vagi sobrat d’ànima i de textura? Víctor Català, per exemple i pel que n’he llegit. Un exemple concret i fàcilment trobable seria «La vella», un conte terrorífic en què l’escriptora fa ús d’una literatura plàstica, crua, sensual i cruel per parlar de la vellesa, l’animalitat i el fet que quan som inútils no som res més que bestiar. Dotze pàgines en què l’escriptora de l’Escala t’agafa, et sacseja, et deixa veure «un tros de cel blau, serè, esplèndid, bonic com si fos fet de tot just» i seguidament et guia cap a la calor, el foc i l’incendi, amb un domini esparverador del silenci, el clímax i la brasa. El podeu trobar a Drames rurals i al tercer recull de Tots els contes que n’ha editat Club Editor. És una escriptora espaterrant.
Com s’escriu amb textura i com es preserva l’ànima literària, són preguntes per a les quals no tinc resposta. Només sé que hi ha molts textos i novel·les coherents i científicament defensables que estan adormits, que són com d’orxata. I que hi ha literatura que fa malabarismes estilístics i que no diu gaire res (nota mental: aclarir si això em molesta). No sé què s’ha de fer per preservar l’ànima: recordar que la literatura és foc i risc, furgar en les pròpies preocupacions, no posar corretja als personatges, trobar la bona mesura de l’engany i no escaquejar-se ni fer l’orni, això és, ser valenta i honesta. Una nota mental: trobar la bona mesura de l’engany és que tu no has d’enganyar-te a tu però, al lector, com més l’enganyis millor. Una última nota mental: escriure amb perruca, amb ulleres de sol, amb americana i ben abillat. No oblidar que la literatura és alhora una forma d’honestedat i una carnavalada enorme.