«La bombeta lluïa, alta, al sostre, al costat del ganxo del qual s’havia penjat l’anterior llogater.» Vaig llegir Anna Swir en la traducció de Josep-A. Ysern en una sola nit d’hivern, en una d’aquelles solituds inhabituals que provoquen esglai. Hi ha silencis que espanten perquè sabem del cert que començarà un tu a tu sense concessions, sense testimonis. Hi ha silencis en els quals res no distreu la imatge nítida de les pors més íntimes i les misèries pròpies.
La lucidesa és un espai fred i mut; no admet ni explicacions ni atenuants, sinó només imatges precises i, potser, sensacions epidèrmiques, tàctils. El cos i la ment semblen llavors units en una pell hipersensible. El món ja no es pot pensar, sinó només sentir i prou. Aquesta mena de serenor és devastadora. És molt difícil aguantar la mirada quan ja no brilla el reflex de cap mirall i ens comencem a endinsar a la regió més inabastable i protegida de la ment. Les paraules deixen de fer la seva funció habitual de velar l’experiència i fer-la més generalitzable, més dòcil i més acceptable. En la lucidesa plena, els mots esdevenen fets singulars. Són allò i prou. Sentim pura emoció i pur esglai perquè no és possible trobar cap recer en l’experiència d’algú altre. No existeix cap distància, tot es torna present.
Es tracta de la consciència que tot allò que ja hagi estat viscut per algú altre haurà de ser viscut en directe des del nostre propi singular. Per comprendre el pes de cadascuna de les paraules, caldrà travessar aquests deserts desoladors, afrontar el pànic de viure, la incertesa.
La frase inicial del poeta, per això, no és una descripció d’una infantesa mísera en el taller del pare pintor vulgarment pobre on ella, la petita Anna, va descobrir que existeix la mort per desesperació. El que constata la poeta de ben jove és que a causa de la seva sensibilitat, li caldrà viure sempre al caire de l’abisme. Per això converteix les seguretats en espais exposats i els amors apassionats en el desig de la solitud més pura i desinfectant. Cap ideologia s’hi acosta realment, als seus compromisos tan ferms. La poesia d’Anna Swir és una ferida sempre oberta, una pregunta constant i incisiva.
Czesław Miłosz, a «Tot traduint Anna Świrszyńska en una illa del Carib» (A la vora del riu, 1994), avisa que la poeta insisteix a parlar de tot allò —del dit gros del peu, de la vulva o dels budells— que els estetes exquisits ignoren amb vehemència. S’esvairan l’amor i la mort, el patiment més atroç i la felicitat més rodona. La poeta s’eleva subtilment cap a una Veritat de la qual ens hauríem de poder fiar, estable, potser eterna. No fuig davant de la realitat, sinó que l’estima sobre mesura, amb totes les seves imperfeccions, perquè confia poder transcendir la pròpia circumstància. Vol ser només un cos, capaç d’alliberar-se del dictat del jo.
Vaig llegir-la en una antiga casa colonial, a més de dos mil metres d’altitud sobre el nivell del mar, en un dels pobles pintorescos de l’altiplà càrstic de Chiapas. Crepitava el foc en la llar oberta, un foc que havia encès jo mateixa i que necessitava anar alimentant perquè no s’apagués abans d’hora. «No vinguis mai més», llegia en un poema seu del 1972, «avui de nit dormiré tota sola / als llençols de la puresa». La poeta ens diu que cal renunciar a l’amor carnal, fàcil i satisfactori, per obligar-se a «conversar en silenci i amb severitat» amb el món sencer. Per què?
Després de dies de reunions amb escriptors i activistes d’una desena de llengües maies, i dels zoques, que són un poble encara més antic a la regió, em va colpir la frase lapidària que Tatarkiewicz va incloure al seu llibre De la felicitat (2015). Recordant els anys d’ocupació, explica que un oficial alemany li va arrencar el manuscrit inacabat de les mans i el va tirar a la claveguera dient: «Es gibt keine polnische Kultur mehr»; ja no n’hi ha, de cultura polonesa. És un gest d’un menyspreu i d’una insensatesa que resumeix de manera estremidora com es pot denigrar el llegat de qualsevol poble, qualsevol esforç de bellesa, de bondat, de superació.
Swir es fa eco d’aquesta anècdota en el seu poema i diu que l’oficial de l’exèrcit d’ocupació tocava Chopin «colpejant una sola tecla». Enmig de l’amable i silenciosa nit mexicana, entenc llavors el que ja havia apuntat Miłosz —sempre tan irònic— en una illa caribenya (sic!). L’Europa central ens l’emportem posada, anem on anem.
Tot el que fem i el que som hauria de tenir el propòsit ferm d’evitar que la complexitat de l’art i la creativitat humanes es converteixin en el so estrident de la violència. Una cambra càlida i la crepitació del foc no ens protegeixen de res si no hi deixem entrar els «pensaments humans / i assumptes humans». El gran engany de la cultura occidental és, tanmateix, aquest. Pensar que la petita felicitat d’una parella que sap estimar-se pot redimir-nos de cap responsabilitat. I no.