L’obra Severa rosa, de la poeta Mireia Vidal-Conte (Barcelona, 1970), va ser seleccionada com a finalista del Premi de Poesia Mediterrània Pare Colom en l’edició de l’any 2019 i ara ens arriba a les mans gràcies a Lleonard Muntaner; esdevé així el número quaranta-cinc de «La Fosca», la bella i elegant col·lecció dedicada a la poesia de l’editorial mallorquina.
El recull s’inicia amb un feix de vint-i-nou poemes numerats que s’agrupen sota l’epígraf «Envalentada» i que estan encapçalats per uns versos reveladors del poeta espanyol José Ángel Valente («Palabra / hecha de nada») que marquen el camí amb un conjunt de composicions on un dels grans temes és el llenguatge i els seus límits, la configuració d’una expressió poètica sense concessions, abrupta en certs moments, que s’alimenta de belles imatges que ens ressonen a dins: «tu no vas engendrar / l’origen de cap nit», alhora que es fan presents indrets com Praga o el Delta de l’Ebre amb els seus «ocellots en bàndols ebrencs / de grocs o de mi / del riu».
Després arribem a la part central del llibre, anomenada «Errors inaugurals», on es reuneix un major nombre de poemes i on es desplega tot un inventari de temes i referents com Anne Sexton, Màrius Sampere o Clarice Lispector que van situant el lector en una lluita permanent amb la voluntat de dir, amb el seu propi llenguatge, mostrant-se arriscat i tallant, amb la clara intenció que acompanya tot el llibre d’escatir els camins de la creació: «digues / exactament / què escrius mentre escrius?». I així, en aquesta recerca que també és un viatge cap a la pròpia identitat de l’autora, arribem al final d’aquesta secció que acaba amb el seguit de poemes on la poeta parla de la mare i del pare, del final de la vida, de la malaltia i la cruesa de les hospitalitzacions. Constitueixen, sense cap mena de dubte, un dels moments més commovedors de l’obra: «Tornar-me muda per sempre / dedicada només a jeure / als peus del llit de ma mare / dedicada només a ser / la seva extinció final».
L’obra avança per arribar a la segona part, que porta per títol «Després de Lawrence d’Aràbia», iniciada de forma breu amb quatre poemes colpidors on trobem versos així: «Em vaig morir/ i les llàgrimes ens van confirmar/ el teu nou nom», just abans d’arribar a l’apartat final, «To the Monk’s House», que fa referència a la casa de camp, situada a la població de Rodmell, on va viure Virginia Woolf els darrers anys de la seua vida. En aquests darrers versos, Mireia Vidal-Conte, com ja ha fet en altres llibres, torna a acostar-se a la figura de l’escriptora anglesa, emprèn una peregrinació, exterior i interior, cap al lloc i la persona, adreçant-se directament a ella. D’aquesta manera, l’evoca i la convoca, l’estima i mira d’entendre-la a través de nou poemes, un dels quals en anglès, en el qual es basteix tot un univers marcat pel final que va escollir Virginia Woolf, suïcidar-se endinsant-se al riu Ouse amb les butxaques de l’abric plenes de pedres: «he mirat aquest riu / després de sortir-ne viva / i he tornat a Rodmell pel camí / que mai més vas desfer». La poeta fa i desfà el mateix camí, s’enfonsa i sura dins el cabal d’un riu ple d’altres veus que van precedir-la i que l’ajuden a viure amb la construcció de la pròpia veu.
En definitiva, ens trobem davant d’un notable recull de poemes on la veu poètica se li apareix al lector d’una manera fragmentària i lluminosa, amb un llenguatge essencial que constitueix un pas més en la trajectòria d’aquesta autora que fa uns anys, en una entrevista al diari digital de cultura Núvol, declarava a propòsit de la publicació d’un recull anterior: «Els llibres que escric els entenc com a (r)evolució de la meva feina i del (meu) llenguatge com a escriptora/escrivent». I el poemari Severa rosa és, entre moltes altres coses, justament això: evolució i revolució dintre del propi ofici poètic i del llenguatge que l’empara, però també és un diàleg, un lligam amb altres autors, reconeixent-ne la influència i el mestratge per construir la seua singularitat.