Muntané (Barcelona, 1956) posa l’ull al seu sextant i, en lloc de mirar els astres, mira el passat i en calcula els angles en relació amb el present. Una feina detallista, precisa, de tiralínies i paciència. L’autor construeix el seu artefacte amb exigència, com li fa dir al «rellotger de Hillgate»: «Així hauria volgut saber afermar/ un afecte vibràtil, fugisser,/ paradigma d’inèdites follies,/ larvat en una escletxa de la pell./ Colla la peça al punt, ni poc ni massa;/ d’aquest ressort voldria fer-se el món…/ El desajust podria ser pecat/ i entendre el temps és l’art per excel·lència» (93). Aquest últim vers sembla que ens marca el paradigma, o uns dels motors, de la recerca poètica de L’ull i el sextant, la tensió entre l’ara i el passat i totes les capes que conformen la vida. El millor exemple d’aquesta metàfora constructiva és el cicle de les tres matrioixques, poblades de nans, ciclops, titelles i altres ninots grotescos que no deixen de ser sinó un reflex de nosaltres mateixos intentant revelar «el missatge ocult darrere el rostre inexpressiu de la màscara» (53). Altres símbols de moviments i estabilitat, del pas del temps i les seves conseqüències, poblaran el recull en forma de miralls o de fotografies; imatges que et retornen la mirada.
Com diu Jordi Villaronga a l’imprescindible pròleg, els poemes parteixen d’un espai i s’encaminen a un estat emocional. Dir que són evocatius seria massa simplista. L’exercici del poeta va més enllà, permet «palpar el contorn de totes les mesures» (17) i, per fer-ho ressegueix tots els sentits, especialment la mirada, però també el tacte. El més corporal aglutina la quotidianitat amb l’heroïcitat o l’èpica. Així tenim «cicatrius de batalles/ […] queden taques de sang al vestit dels diumenges/ i en el gest de l’heroi s’arrauleix la misèria» (45). La veu poètica s’alça com un guardià del foc (que apareix en tot de formes diferents) de la vida i dels instants fugissers que la conformen i recorda al lector que ha d’experimentar el moment perquè mai sap quin podrà ser-ne l’últim. I aquí s’entreveuen els efectes que té sobre el jo la pèrdua d’éssers estimats, com llegim a «Dol»: «Hi ha dols de molts colors:/ absències que podreixen capitells/ silencis de gebre que corglacen el bosc,/ oblits que sagnen per les nafres/ […] ells són pertot, respirant l’alè,/ compartint el teu pa, furgant els teus apunts./ Viuen en tu i de tu, prou bé que ho saps» (87). Els significats es col·lapsen, un seguit d’estrats superposats que expandeixen el sentit i s’erigeixen en totes les presències que es reclamen. Els poemes reuneixen una munió de veus sense fer soroll, sense trepitjar-se, simplement poblen els arbres, les pedres, la nit, els silencis.
Com ja ens té acostumats —Muntané és autor d’una extensíssima obra poètica, però també d’assaig, narrativa i teatre— el lector és transportat a un paisatge íntim, ple de detalls, espais i personatges coneguts: «En tots ells hi respira/ un esqueix de nosaltres» (55). I s’interpel·la la comunitat, no l’aïllament dels individus, sinó un fil d’amor i de transmissió de coneixement, la poesia com a baula de comunicació: «El verb s’aprèn del verb en boca d’altri/ i enllà del mar s’albiren noves illes./ Si dues mans a dues mans s’aferren,/ s’estreny el fil que va teixint la xarxa» (23). Una xarxa doble, la de la humanitat anònima a qui s’adreça i de qui s’inspira, però també, com apunta Villaronga, la tradició catalana lírica en la qual s’insereix —«Plantar-te davant del mirall i descobrir-hi un fil que remunta la història» (59)—, romàntica i «arrelada a l’amor i el paisatge» i compartida per altres autors com Eduard Sanahuja, Carles Duarte, Jordi Llavina o Teresa Costa-Gramunt. Amb «Divisa» i «Acció poètica» tanca magistralment el recull resumint la seva proposta de «comprendre l’idioma de la pell» (97) i, un cop ha reflexionat sobre el passat, pot concloure amb una proclama de vida, amb un cant a la comunió amb els morts, a riure i a plorar, a mirar la gent als ulls i a «saber que no hi ha aposta sense risc» (97). En definitiva, i em faig meus els últims versos del volum: «trenquem els vidres i esberlem els murs:/ si salvem la tendresa ens salvarem» (99). Llegiu L’ull i el sextant i veureu de què us parlo.