En un assaig titulat «Invitació al ridícul» (1934), el filòsof romanès Mircea Eliade fa una apologia sorprenent d’aquesta qualitat humana i afirma sense embuts que «tot acte que no sigui ridícul és un acte mort». No es refereix, és clar, al ridícul maquinal o superficial, sinó a aquella força que ens fa desatendre les convencions socials per empènyer-nos cap a veritables bogeries. Tres figures li serveixen d’exemple: Jesucrist, don Quixot i Gandhi. Fàcilment podríem afegir-hi Francesc d’Assís, una de les personalitats occidentals més influents i, a ulls dels seus contemporanis, una de les més ridícules. Un bufó, un histrió, el joglar de Déu. «A qui, de jove o gran, no han tractat d’idiota?/ No han ridiculitzat per tal acte o tal crítica?», llegim al poema titulat, precisament, «Joglaria».
Franciscanismes és el setè llibre de poesia que publica Ernest Farrés Junyent (Igualada, 1967), i està integrat per quaranta poemes que s’inspiren en Francesc d’Assís. No el mou, però, una voluntat històrica, sinó mítica i simbòlica —és a dir, genuïnament poètica—. A partir de l’exemple del sant italià, els textos mediten sobre els excessos del món modern, que contrasten amb la simplicitat i l’austeritat d’altres temps: «No posseir res, ni béns, ni vots, ni certituds». Que les aparences no ens enganyin: encara que parli de sant Francesc, aquest és un llibre radicalment contemporani. De resistència, i de dissidència.
Si l’anterior llibre de Farrés, Los Angeles (2015), explorava l’arquitectura i l’estil de vida d’un dels epicentres del capitalisme, aquest es capbussa en les profunditats —i complexitats— de l’austeritat com a tria deliberada. Si Los Angeles tenia com a teló de fons l’estiu i els colors càlids de Califòrnia, Franciscanismes s’ambienta a la tardor-hivern i hi domina una paleta cromàtica terrosa, amb «pobles de color de carn d’olla», «rucs de color de garrofa» o una «terra color de moniato», que ens fa pensar en aquells quadres de Zurbarán protagonitzats per sant Francesc.
«Tenir vocabulari és com tenir un tresor», llegim en un altre poema. Sembla un vers programàtic, ja que tradueix perfectament l’aspiració del llibre a una llengua rica, expressiva i, sobretot, precisa (com recordava Vladimir Holan, «la poesia no hauria d’aspirar tant a la bellesa com a l’exactitud»). Però el que resulta més sorprenent és la predilecció per les frases fetes («perdre bous i esquelles», «posar-se pedres al fetge», «tocar el rebre», «estirar més el braç que la màniga», «deixar com un drap brut»…). Frases fetes que, tot i ser l’ànima viva d’una llengua, sovint són marginades de la poesia. Aquí, en canvi, introdueixen un registre col·loquial que s’agraeix, ja que compensa reflexions més abstractes i períodes sintàctics d’una certa complexitat.
La veritable audàcia d’aquest llibre no rau, però, en cap dels aspectes comentats fins ara. La gosadia veritable és escriure un recull poètic prescindint del jo líric. Articular quaranta poemes a partir d’un nosaltres que ens inclou i ens fa partícips de la reflexió. El poeta esdevé una mena de testimoni (no oblidem que Farrés és periodista de professió) que mira, s’admira i finalment escriu. Però sense intromissions, com si desitgés escapar de «la trista al·lucinació de l’egoisme». Possiblement, no hi ha millor manera de traduir a poesia la radical despossessió de què va fer gala sant Francesc que prescindint del pronom de primera persona del singular.
I allà on el jo minva, el món natural creix i guanya protagonisme. Per això el llibre és ple de bestioles, aquestes bestioles amb què diuen que el sant enraonava. Pels versos desfilen guineus, rucs, cabirols, camells bíblics, aus (merles, tórtores i coloms), xais, papallones, gossos que llegeixen Horaci i, sobretot, moltes vaques. Potser perquè, com suggereix el filòsof Josep Maria Esquirol, «sabem que les vaques són amigues del silenci». I perquè les vaques ruminen i rumien. I en això també s’assemblen als poetes.
Precisament, una de les coses que més s’escolta en aquest llibre és el silenci, amb una condemna implícita a «tanta enraonadissa» i una invitació a estalviar paraules i a escoltar, seguint el model del sant: «Francesc no deixa mai d’escoltar».