Si diem que aquesta és una novel·la poc convencional, estarem dient, en realitat, que «La mort lenta» és una novel·la que defuig una mica les tendències comercials que sol marcar o imposar el mercat.
Amb tot, però, som al segle XXI, i resulta difícil –després de totes les innovacions i provocacions literàries del segle XX– considerar cap obra com a cosa totalment original i mai vista. No és una crítica, però. Tampoc pensem que fora aquest el propòsit de l’autor, Xavier Mas Craviotto (Navàs, 1996).
I el primer que ens sobta de l’autor és la seua joventut. Sens dubte tindrà un interessant futur literari si s’hi dedica, com sembla ser la seua intenció.
Xavier Mas ha estudiat Filologia Catalana, va quedar finalista, amb 17 anys, al Premi Literari Jordi Sierra i Fabra, i ha guanyat diversos premis de relats i poesia com el Premi Gabriel Ferrater d’Òmnium Cultural Baix Camp, 2017. Amb «La mort lenta», la seua primera novel·la, va guanyar el Premi Documenta 2018.
La novel·la ens parla de dos germans –Aram i Lena– que conviuen junts en un apartament de Sants i que, inevitablement, hi viuen molt condicionats per un trauma tan fort com és la mort dels seus pares en un accident de trànsit.
L’Aram, el germà major; un xicot introspectiu, reservat i estrany que sembla tancat en una bombolla de dubtes i reflexions filosòfiques sobre el sentit de la vida i la mort. La Lena, la menuda, que sembla evitar, precisament, qualsevol reflexió per por, potser, a trobar-hi certeses incòmodes i no desitjades. I després, un tercer personatge, la Laia. Una jove, exparella de l’Aram, que entra (o torna) a l’apartament amb l’amenaça de trencar la relació de dependència fraternal i la solidaritat instal·lada des de la mort dels progenitors.
Sobta també l’estructura de la novel·la, innovadora i poc convencional, que comença per l’epíleg, continua amb els capítols vint-i-u i cinc, i acaba, finalment, amb el pròleg. Després aniran alternant-se els diferents capítols, bo i fent saltirons avant i arrere i que ens invita –a la manera del clàssic de Julio Cortázar, Rayuela– a ser llegida segons l’ordre de preferència del lector.
Potser, però, la veritable protagonista d’aquesta novel·la és la veu narradora. Una veu omnipresent i quasi aclaparadora que ens invita contínuament a imaginar-nos la narració que tot seguit ens descriu. Imagina’t, imagina’t, ens explica contínuament de manera gairebé obsessiva i malaltissa. Angoixa, por, reflexions sobre la vida o la mort, i preguntes i més preguntes.
«[Imagina’t un estiu. Imagina’t un estiu xafogós. Imagina’t un estiu xafogós d’aquells que s’arrapen a la pell i fan suar, i atordeixen les mosques, i fan tremolar l’asfalt quan el mires fixament. Imagina’t les herbes mortes, i el cel immens, sense núvols, i el so penetrant i monòton de les cigales com d’esmolar ganivets […]».
«És breu, avui, el silenci. Breu com una nit d’estiu o com el vol de l’abella que ja ha clavat el fibló a la pell distreta d’un banyista. Avui el silenci de sempre no serà tan llarg, perquè una nova veu l’emplenarà, i les veus que sempre callen hauran de despertar-se i hauran d’acoblar-s’hi com un cos s’acobla a un altre sobre un llit de llençols blancs […]».
Ens parla, aquesta veu també, de com la mort tràgica dels pares, va palesar, en certa manera, el fracàs d’aquell matrimoni que sobrevivia per la inèrcia de la vida, i en diferents flashbacks i salts temporals ens mostra diversos moments de la infantesa dels fills o dels nuviatge de l’Aram i la Laia i la seua posterior fugida (la de Laia) a Suïssa per una relació sentimental amb una altra dona.
Metaliteratura sobre la literatura. Un recurs innovador i moderníssim que, en realitat, existeix pràcticament des del inicis de l’escriptura de ficció. Un recurs que dona frescor i vigor a qualsevol obra, i que ens manté a l’aguait des de la primera fins a la darrera paraula d’aquesta molt bona novel·la.
Felicitacions, doncs; a l’autor i als lectors.