Autoria: Irene Pujadas
Títol: Els desperfectes
Editorial: L’Atra Editorial, Barcelona, 2021
Pàgines: 144

Aquest recull de contes, que ha merescut el premi Documenta 2020 juntament amb Les closques de Laia Viñas, s’enceta amb un relat cru, però força divertit que ens recorda com de maldestres podem ser els individus per molt que lluitem per no ser-ho. Sumant-s’hi a la dita popular –molt sàvia, per cert– que diu que ningú no és perfecte, el primer conte, que dona nom a l’antologia, ens narra amb una lleugeresa trepidant, com els xiquets xicotets, els bebès, se’ns poden relliscar, com a qui li cau un plat o una copa de vi, i queda, tot a miquetes, escampat per terra.

Irene Pujadas ens lliura vint-i-un relats breus amb una textura heterogènia que estan travessats per un enfocament filtrat d’humor negre amb una voluntat d’estil clara i directa. La narració presenta una prosa reeixida, eficaç, que flueix amb una llengua neta i polida, amb frases directes i simples des d’una perspectiva sintàctica que permeten una descripció perfecta de les situacions atzaroses a les quals, els personatges, molt monzonians, s’hi enfronten, sovint amb total naturalitat i sense mostrar gaire resignació ni frustració. No hi ha la voluntat per aconseguir una psicologia dels personatges, la indagació no entra per penetrar els personatges, sinó per fer-los jugar amb la casualitat i amb l’atzar de la seua existència i de la vida mateixa, exposar-los a les situacions. Així, els noms dels personatges plasmen un anonimat col·lectiu, és a dir, podríem ser tots, com podria ser ningú, però sabem que som tots. Presenten (cog)noms comuns, el Gómez, la Fanny, Maria, altres personatges representen lletres de l’abecedari («Els consells»), i d’altres són noms estrangers, com per exemple Maggie, Brian, John («Entrevista al diari local sobre un reportatge en un diari nacional»), que per a l’ull d’un lector català té un efecte que es transforma en un toc d’atenció, ei, que el que estàs llegint és ficció i els desperfectes són universals, perquè el mateix atzar ho és, i, per tant, coses que poden passar a Catalunya, passen als Estats Units, com també a Tula. A més a més, els noms propis que li donen un toc americà a les històries, es vinculen amb les dues citacions que introdueixen el conjunt de relats, de Lydia Davis i de George Saunders, una altra pista sobre les lectures de l’autora. De Davis, desenvolupa el joc i la forma, en canvi, de Saunders, n’extreu tota una visió humana i al mateix temps esbojarrada de la mort, com l’autora mateixa ha afirmat en algunes entrevistes.

La mort i el menjar no falten en molts dels contes, la mort com un fet, com un destí que tard o d’hora arriba, i el menjar, com un gaudi absolut, que duu lleugeresa i diversió –expressió del bon viure– al soterrament d’en Mateu, en «L’últim sopar». Per a moltes lectores, aquesta visió pot resultar cínica i tenen raó, probablement. És precisament a partir d’aquest cinisme que se’ns convida a fugir de les ànimes dels personatges (que ja s’han buidat ells mateixos) i mirar-los, des de ben enfora, contemplar quin d’ells és el més deformat, perquè les vint-i-una històries ens duen al límit de l’absurd, del real i del surrealista. Aquesta estratègia emprada per Pujadas, heretada en bona part de Calders, li serveix per afrontar qüestions profundes que connecten l’individu amb la societat, com la maternitat, la mort, la fe, les relacions amoroses i el poc sentit de la vida mateixa, a través d’una inversemblança total. Se’ns allunya de la realitat, per fer-nos-hi apropar des d’un altre lloc, amb més lleugeresa, per activar dins nosaltres mateixes la consciència que sovint, la normalitat és còmica, com la vida, i no passa res. Novament, aquesta estratègia permet al lector recordar que està davant d’una ficció i, a l’autora li permet experimentar, jugar, imaginar i explorar els límits del relat i de les històries, esdevenint portadora i continuadora de la tradició contística tan arrelada en la literatura catalana durant el segle xx i amb referents tant emblemàtics també en el segle xxi.