La intrahistòria familiar i les reflexions amb tints feministes dialoguen de manera brillant en aquest mosaic d’assajos narratius de Siri Hustvedt. L’autora fa gala de la seua habilitat discursiva en un mosaic d’històries en què conversa la genealogia familiar amb una part de la seua bibliografia artística i literària fins a arribar a vertebrar reflexions profundes sobre ciència, història, literatura o expressions artístiques diverses.
Els ressons de les dones de la família, al costat dels de Jane Austen, Emily Brontë o Lousie Bourgeois donen cos a un conjunt de vint assajos de diferent extensió i temàtica que fan palès l’extraordinari coneixement interdisciplinari de l’autora, que s’entremescla amb la memòria familiar i els records viscuts. L’aclamada escriptora que va néixer a Minnesota el 1955 utilitza amb delicadesa la seua pròpia memòria personal per a fer pinzellades d’ambients quotidians, basats en experiències comunes, però travessades per circumstàncies excepcionals. És així com les escenes quotidianes li serveixen a Hustvedt per a posar damunt la taula els problemes intrafamiliars i la influència de l’entorn en la conformació identitària de les persones. El que és segur i indestructible esdevé, d’aquesta manera, un espai intranquil i tibant en què la jerarquia i el poder caracteritzen les relacions des de la seua estructura i expliquen l’abús d’autoritat, el despotisme o la crueltat de l’amor relacional. Problemes i enfrontaments que transcendeixen l’àmbit de la privacitat familiar per a fer llum sobre conceptes més amplis i profunds que orbiten en la cultura contemporània, com ara la misogínia i l’odi al pensament contrari.
La manera en què els textos es relacionen, de forma orgànica i natural, permet pensar en el funcionament de la família com a grup social i en la importància dels vincles i els afectes per a donar forma a la socialització i a la identitat cultural dels individus i les famílies. Ara bé, aquesta mateixa memòria sobre els seus propis vincles familiars, no sols permet a Hustvedt pensar en la identitat seua i com aquesta està travessada per l’experiència familiar pròpia, sinó també en els esquemes socials i culturals que conformen el rol que cada individu compleix dins del mateix nucli familiar. Així, per exemple, a través de la figura de l’àvia paterna, explica com funcionaven els esquemes que s’esperaven d’una dona en l’època i reflexiona sobre les formes possibles que hi ha de la maternitat i les cures.
En aquest sentit, si bé els primers assajos estan més enfocats a la introspecció, en els quals l’autora ens parla de la seua infància i els primers anys a la granja familiar, el llibre té una forta càrrega discursiva i de denúncia, on, a través d’assajos més crítics, Hustvedt enfronta el lector perquè prenga posició davant les estructures patriarcals que sustenten un model de feminitat caduc, com quan parla de la figura paterna i l’autoritarisme amb què la presenta. I, en aquesta denúncia sobre el patriarcat i el masclisme latent, l’autora ens parla sobre els mentors i la seua importància a l’hora d’explotar el talent i aprendre com a formes de resistència. És, llavors, el moment de vincular l’experiència personal amb l’art per a generar pensament crític i capacitat reflexiva. El exercici analític de l’autora per a sortir de si mateixa i analitzar amb perspectiva cadascun dels successos de la seua vida és també el vehicle artístic i literari que li permet escriure i reflexionar sobre allò que escriu. Per això, en aquest recopilatori d’assajos ens ofereix una oportunitat excelsa per enfrontar-nos amb la pròpia idea de l’art i la seua construcció, al mateix temps que aquest li serveix com a mirall per veure la vida viscuda.
És, precisament, en els últims capítols on podem reflexionar sobre com el fet artístic ens construeix i ens conforma com a subjectes. I és en l’amplitud temàtica i polièdrica de l’objecte artístic que Hustvedt construeix on entenem el poder transformador de la literatura, en un gest performatiu que conforma pensament al mateix temps que es fa a si mateix.