La pintura de Miquel Barceló que fa de portada a la darrera obra literària de Biel Mesquida és una forma humana de límits vagues –o una taca de tinta carmesina que comença a afigurar-se persona– situada al bell mig d’un corrent marí i d’un cel net. Per sobre del vermell intens, de la secor del blanc i de l’onada blava sobreïxen el títol del llibre i el nom de l’autor, inscrits ambdós en lletres manuscrites de traça irregular sobre un fons del color gastat del pergamí, i amb relleu. En resseguir «Encarnacions» i «Biel Mesquida» amb el tou dels dits, hom capta tàctilment la fesomia d’aquests mots. El fet que les lletres s’elevin per sobre de la imatge em sembla el preludi de la idea que es desplega al llarg del text: la força d’un mot que s’encarna gràcies a l’alè de l’autor, força infladora, conformadora de la paraula, que la transforma en matèria, en cos. Una paraula que, en el cas que ens ocupa, esdevé certament matèria sonora en accedir al codi QR que hi ha al doblec de la coberta i sentir la lectura d’Encarnacions des de la veu densa, greu i fonda de Mesquida gràcies a l’enregistrament de Laia Malo al Rampa Estudio.
Tanmateix, el llibre: un text llarg i experimental –gosadia i creativitat en Mesquida des de l’opera prima L’Adolescent de sal– encapçalat per la citació «viure és ser feliç». Com si el secret dels secrets es volgués ocult en l’evidència escandalosa, Mesquida el fa esclatar a la cara del lector des de la primera línia: la lliçó que es vol traslladar a l’aprenent Dàior arranca aquí i, a mesura que avancem paraules, intuïm que, almenys per a Mesquida, la felicitat és escriptura i, en conseqüència, la lletra, per a ell, és la vida. L’alegria es troba, justament, en el procés, al «camí de passatemps», un viatge de joc, una passejada d’esbarjo. Però és una diversió elevada, impregnada de la sumptuositat de l’acústica que congria el nom «Dàior». La prosa d’Encarnacions és menjar-se un bombó de praliné, prendre una cullerada de melassa. Cal degustar-la lentament, amb colpets de llengua contra el paladar: «L’encant dolorós de la pèrdua inestroncable» (29). Un ritme sinuós, ensucrat, lent. I una prosa culta, farcida de referències –fílmiques, arquitectòniques, pictòriques, literàries, filosòfiques– amb la cosa baudelariana del viatge psicotròpic de prozac i l’apel·lació proustiana al sensorialisme amb què es vol que el lector quedi «estormiat de sensacions» (25). Tot té tragèdia: les dames estantisses i alzeheimèriques, els amants soterrats davall les runes de llurs amors, l’empresari hoteler que escorxa la garriga.
Hi ha incrustades trames argumentals múltiples, emergides d’una inventiva sensacional –«No es coneix mai la història abans de ser escrita» (79)–, que d’un buf s’ensorren. I és que l’autor arrenca de soca-rel la imaginació de la història per adreçar-se a la persona lectora o aconsellar a Dàior. Aquest anorreament constant de la ficció palesa la urgència de la recerca metaliterària d’Encarnacions i infla de protagonisme la veu narradora, pròpia d’un demiürg, tan capaç de construir com de devastar –amb traces de la rebel·lia de Niebla, de Miguel de Unamuno. Mesquida hi fa de pescador: enxarxa tot allò que hi ha a la vida, arrossega a la barca d’Encarnacions el blau submarí, el verd escarpat, el blanc de l’aigua clara de la platja de sorra. Una mar d’idees, pensaments i accions que, al cap i a la fi, passen forçosament per la literatura, que són joc literari, i veritat.
Escalfat per l’abraçada del pròleg de Colau Dols i l’estreta de l’epíleg de Sebastià Perelló, Encarnacions agafa reiteradament «una situació banal. I l’empeny fins a l’absurd» (25) amb la potència d’una paraula que, de l’esquelet de la inventiva, en treu polpa i fa carn, fa cos i vida. Com qui balla ballet a Can Lliro entre llana vermella i picades de mans, perquè «escriure és sempre amagar alguna cosa. El narrador pensa això com si fos un descobriment que fa molt de temps esperava» (238). Tot plegat, una fantasia.