Si el llenguatge poètic és una manera de situar-nos en el món, i per això diem que tot poema és polític, necessàriament haurem d’acceptar que el poema també ens hagi de fer de màscara. Potser per això aquesta antologia ve farcida d’excuses: perquè poc o molt sempre hi ha la sensació que tot poema és una impostura del llenguatge. «Situar-se en el món», doncs, seria establir una relació conscient amb aquesta impostura. Resulta, però, que l’autor s’afanya a dir-nos que «mai m’ha agradat haver de donar gaires explicacions» (p. 7) precisament a l’entrada que ell mateix ha decidit escriure i publicar per al seu llibre —i després la llegirem gustosament; i un dels antòlegs, Guim Valls, vol prevenir-nos contra «l’objectiu secret de momificar l’autor […] ni de col·locar-li un altaret sota els peus» (p. 13), que són dues ocurrències que tampoc no passen amb naturalitat per la imaginació de cap lector fins que no les veu escrites. En tot cas, aquests paratextos potser tenen la virtut de situar-nos d’alguna manera en el món poètic de camacho grau, però fa l’efecte que també ens n’entelen el paisatge amb idees que busquen el nostre posicionament a priori.
No caldrà que ho fem perquè, contràriament a la reivindicació que sembla que vulgui fer-se des d’una certa noció de marginalitat, resulta que en aquest volum trobem una selecció de poemes de l’autor, d’entre els publicats i els inèdits, que és suficient per fer-se càrrec de la incomoditat que la seva veu fa significativa de manera poètica. Al cap i a la fi, tot poema parla per ell sol i la resta només són queixes. I és innegable que una certa molèstia forma part estructural de l’obra de camacho grau —ara ja sense l’entelament dels mots del paratext. Es pot llegir a «Del poetam» (p. 37), «Mínima expressió» (p. 79), “No he aconseguit de formular ni una” (p. 119) o bé en un dels molts poemes en què la veu poètica s’adreça al lector: “Si tot plegat t’ha semblat / pregària no atesa / o màscara grollera / […] no t’enganyis, errat no vas, / és tot això i més que no puc dir / per mancances que no vénen al cas / tot i que són evidents: / només és poeta qui desitja ser-ho / i s’hi entesta tant que dansa amb el llamp / a l’aresta de l’abís” (p. 120). Sovint, aquesta incomoditat evidencia una crítica del model de poeta (així com del discurs oficial de la història) que pot semblar, a simple vista, una dèria idiota, però per algú que escriu poemes pot ser una manera, també, de mostrar des d’on s’escriu —i això serveix al lector per veure cap a on el porten.
Entès aquest posicionament, la poesia de camacho grau evidencia un malestar general a través de l’esclavatge laboral, els paradisos de la droga, la dificultat d’una escriptura sense convencions o les diverses maneres que té l’ésser humà de viure alienat de la seva condició d’animal que fa ús del llenguatge —i és significatiu, en aquest sentit, el poema titulat «No-poema» (p. 77). D’aquí que s’esmentin «els llibres dels il·luminats» (p. 63), que tant poden ser els poetes nascuts sota el signe de Saturn (p. 156) com la contracultura contemporània, passant pels romàntics anglosaxons. Tot plegat, ens duu a la recerca obstinada d’una bellesa en minúscules, on «la lliçó moral és inexistent» (p. 118), com si fos una actualització del fastig que esclata com una flor del mal, a vegades preciosa, a vegades inquietant, com un «vòmit púrpura de poema» (p. 63). La divisa: “he vomitat a pler pètals de foc” (p. 118).
En aquest sentit, la veu poètica de camacho grau ens mostra quina relació conscient manté l’obra amb la molèstia que suposa existir, i així trobem una poesia que prova d’incomodar-se en els versos i que per això els deforma, els reforma i els conforma tot buscant la seva pròpia individualitat expressiva. Es tracta, doncs, d’una poesia que evidencia la impostura del poema i que la fa significant —i que, per això, difícilment es pot traslladar fora del vers. Quan es fa, es pot caure en l’oblit que Carles Hac Mor es va presentar i va guanyar els Jocs Florals de Barcelona de 2012 o que Enric Casasses va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 2020. Per això, en tot cas, A recer de les gosses hipodèrmiques podria ser una altra «Cara B» de la celebració de l’escriptura. Sense llorers, però celebració, al cap i a la fi. I el llibre, que malgrat tots els escarafalls sí que té una clara intenció de presentar l’autor al gran públic, n’és una bona mostra.