«Què se n’ha fet dels nostres fruits?», es pregunta Mari Chordà. Seguidament, situa el poema en la vivència específica d’un cos travessat per l’estrall de l’endometriosi com a «parèntesi de sang entre l’amor i el desamor, / entre la desesperança i la il·lusió del cítric» (33). Chordà escriu, doncs, el concret d’un cos (el seu, el d’una dona, el teu o el meu) i en descobreix les fissures a través de l’escriptura. I és que l’autora, des dels anys setanta, acumula una trajectòria artística polifacètica consagrada a les arts plàstiques, però també a l’escriptura, vinculant la creació a les pràctiques feministes i transformadores d’esquerres. Aquest vincle es fa evident a través d’una obra que ha fet de l’experiència singular com a dona —tant pel que fa a la corporalitat com a les condicions materials i simbòliques que suposen per a les dones una diferència històrica— un projecte artístic i a la vegada polític.
Com assenyala Meri Torras en el pròleg a No com un so, la primera obra de Mari Chordà apareix l’any 1976: …i moltes altres coses és una carpeta de litografies i alguns poemes que, en un primer moment, van aplegar-se sota l’autoria col·lectiva de les dones que van participar en les Jornades Catalanes de la Dona. Més endavant, el 1981, LaSal va publicar la carpeta com a llibre, amb Chordà com a autora. Cal destacar, a més, Quaderns del cos i de l’aigua (1978), publicat també per l’enyorada editorial LaSal. Aquest llibre, com Meri Torras explica, és un «objecte original i de culte, pel seu valor artístic, històric i polític» (11). Per una banda; perquè va ser una de les primeres publicacions de LaSal. I per l’altra; perquè amb aquest recull, Mari Chordà (juntament amb les il·lustracions de Montse Clavé) posava veu i reivindicava, de manera joiosa, la passió lèsbica sense embuts, tot encarnant la cèlebre consigna del Maig del 68, que allò personal és polític.
A No com un so, Chordà abraça la multiplicitat de l’edat i de l’enunciació poètica: «comprenc quantes de mi se queden, / encara, / a les fosques» (88). D’aquesta manera, la poesia, amb «paraules que esgarrapen» (67), crea un flux de maneres de re-dir i re-presentar el propi cos, tot diluint la identitat en un cant escrit amb «lo cor a la gola» (64). Així, tornar a néixer no com un so significa proclamar que les paraules tenen cos, que es tallen sobre el nostre cos, i que el so és, també, matèria que fa sentit. Que néixer implica acceptar una corporalitat canviant i mòbil. I, en la seva transformació, com versa No com un so, refundar-nos. Malauradament, la seva obra és molt difícil de trobar. Per això, la publicació per part de Godall Edicions d’aquest volum, fa accessible la seva poètica a les lectores contemporànies i, alhora, amplia el corpus de la genealogia d’autores, poetes i escriptores feministes i lesbianes en la literatura catalana. Un gest de transmissió que apel·la tant a la comunitat poètica com a la dels feminismes actuals, acostant-les en una complicitat necessària que l’autora ampostina conjura.