La commemoració del centenari de Joan Fuster el 2022 continua donant fruits. Un dels darrers és la publicació del llibre de Gustau Muñoz Profeta de la raó. Sobre Joan Fuster, aparegut a la primeria del 2023. Es tracta d’un recull de textos escrits per Muñoz entre 1994 i 2022, alguns dels quals encara inèdits. El que no se’ns indica, però, és la provinença ni la data de la publicació dels treballs ja editats. Al capdavall són vora de trenta anys d’estudis sobre l’obra fusteriana i de reflexió sobre les claus de l’obra de Fuster i el seu l’influx cívic, ètic i polític entre nosaltres, la qual cosa només es pot explicar per les pregones afinitats electives entre Muñoz i Fuster, que s’ancoren en els valors, l’esperit crític i les propostes de la Il·lustració.
És però, aquest llibret de 126 pàgines un llibre més sobre Fuster? El fet que no haja estat concebut com un llibre unitari sinó com un recull de treballs li resta interès o potència? Hi trobarem una unitat de fons que articule Profeta de la raó? Intentem contestar aquestes preguntes i alhora explicar el llibre. Cal dir d’entrada que, atès que la producció fusteriana és tan polièdrica, no trobem tants treballs que, encara que succintament, ens oferesquen una imatge completa de la cosmovisió, els interessos i les propostes de l’assagista de Sueca. Pot ser que siga per aquesta raó que des de fa uns quants anys ha predominat l’estudi de les diverses cares del políedre fusteria. Així ens hem trobat tant amb llibres sobre Fuster i la filosofia, Fuster i la música, Fuster i l’art, Fuster i la història, Fuster i la ciència, Fuster i l’assaig, etcètera, etcètera, com també amb anàlisis del seu pensament nacional o del seu estil literari (per no esmentar les pàgines que ha generat el debat a favor o en contra de les seues tesis polítiques fortes). Sense pretendre ser un Fuster portàtil ni un Fuster instantani, i encara que puntualment el llibre de Muñoz desenvolupa algun dels temes del políedre (com ara si podem considerar Fuster un filòsof, en el text «Entre l’assaig i la filosofia») hi batega, però, una unitat de fons; més que una unitat, una dualitat. Per una part, el llibre traça un panorama del context en el qual es va desenvolupar l’obra de Fuster i els pressupòsits bàsics a partir dels quals l’elaborà. Per l’altra part, fa una vindicació del seu compromís cívic i de la seua obra, que se’ns presenten relligades, interdependents, en una veritable síntesi de teoria i praxi. A pesar que Profeta de la raó no té la voluntat totalitzadora d’explicar tot el políedre, sí que ens fa avinents les bases imprescindible a partir de les quals podem situar l’assagista i acostar-nos a la seua obra.
Muñoz dedica alguns dels treballs del llibre a explicar-nos què volia Fuster, quins eren els seus objectius, els temes clau de reflexió, els seus models intel·lectuals, els seus pressupostos epistemològics; quin era el mètode que feia servir i amb quin tarannà auscultava la realitat per a elaborar la corresponent diagnosi i, si esqueia, proposar el remei pertinent. Tot això sense deixar d’informar-nos amb claredat i concisió sobre quin va ser el context social, polític i intel·lectual al qual es va haver d’enfrontar Fuster al llarg de la convulsa segona meitat del segle passat —en particular en el cas valencià—, i com ho va fer. Aquesta part del llibre es troba desplegada més extensament en els textos «Política i societat en el pensament de Joan Fuster», «Joan Fuster, constructor de visions i paradigmes» i «Un pensament obert».
La part vindicativa, que comença amb el títol del volum i que trobem repartida en dosis desiguals entre diferents treballs, es desplega al seu torn en dues línies. Per un costat, i tot manllevant el títol d’un llibre de Francesc Viadel, se’ns remarca «l’aportació positiva» de Fuster, especialment la influència que va tenir almenys en «quatre camps del coneixement: història, sociologia, economia i filologia» (p. 40), mitjançant la renovació de mètodes i el plantejament de nous problemes i de noves propostes (de nou en «Joan Fuster, constructor de visions i paradigmes»). A més, Muñoz remarca l’exemplaritat del seu compromís cívic amb el país tot comparant la seua trajectòria amb les de Teodor Llorente i Blasco Ibáñez («Commemorar Joan Fuster»). En l’últim text del llibre («Pare de la pàtria»), fa una valoració global del seu mestratge i llegat. Per l’altre costat, en el text «Joan Fuster i la industrialització valenciana. Opinions, miratges i equívocs», Muñoz se centra en la tesi de Fuster que ha estat més qüestionada en els últims cinquanta anys: la de l’endarreriment econòmic del País Valencià i les conseqüències que va tenir a l’hora de forjar la construcció nacional del país; en contextualitza la polèmica i rebat els atacs que va rebre.
De Profeta de la raó encara podem estirar alguns altres fils, com ara sobre quin tipus de recepció pot tenir la seua obra al segle XXI («Llegir Joan Fuster al segle XXI»). El que no tinc gaire clar, però, és el caràcter profètic que, això sí, amb cautela, adjudica Muñoz a l’assagista suecà, tot i que sí que estic totalment d’acord amb ell quan afirma que encara continuem mesurant-nos amb Fuster. Aquesta és la prova inequívoca de la seua força, capacitat d’influència i actualitat; en definitiva, de la seua condició de clàssic.