Diu a la presentació el professor Aurelio Martínez que «encara noranta anys després de la proclamació republicana —quan s’ha redactat— no existia un treball d’aquestes característiques». I certament aquest llibre compleix amb escreix aquest objectiu. I ho fa, a banda de tot l’allau d’informació actualitzada que posa a l’abast dels seus lectors, per dues característiques que no sovintegen i menys encara juntes en llibres nascuts d’un entorn acadèmic.
D’una banda, encara que cada capítol independent està escrit per autors i autores diferents el conjunt té unitat. Els diferents acostaments a l’objecte d’estudi componen una mena de mosaic que acaba per oferir de manera complementària una visió àmplia de conjunt. D’altra banda, el volum combina a la perfecció el rigor acadèmic amb l’amenitat, de manera que es pot convertir tant en una obra de referència per a la recerca i per a la docència universitària com en un llibre atractiu per a un públic general delerós de conéixer amb més profunditat un moment decisiu de la nostra història.
Per esmentar algunes de les aportacions que m’han cridat especialment en la meua lectura personal, ha sigut molt suggeridor tractar de seguir i entendre l’atzucac a què arriba el republicanisme tradicional blasquista i el seu imparable escorament cap a la dreta en l’article signat per Sergio Valero Gómez o conéixer i tractar d’entendre els diferents matisos de la dreta durant aquests anys, els límits, però també l’existència, d’un regionalisme de dretes i la magnitud de la dificultat de la posició que va ocupar Lluís Lúcia en l’article de Toni Morant i Ariño. A més és particularment interessant l’article que descriu l’intermitent i plural procés estatutari valencià signat pel mateix Aurelio Martí Bataller.
És remarcable també la concepció àmplia de l’objecte d’estudi amb el qual s’ha dissenyat el pla de l’obra que dona compte d’una pluralitat de perspectives, però també d’un interessant acostament interdisciplinari. Hi ha així espai per a una descripció de la situació econòmica i de la seua evolució a càrrec de Salvador Calatayud Giner, per a un acostament a les polèmiques sorgides al voltant dels usos i funcions dels diferents espais urbans en un context de creixement i modernització a càrrec de Jorge Ramón Ros, per a una panoràmica dels hàbits culturals dels valencians i les valencianes durant el període en un article signat per Marta García Carrión i Elena Solbes Borja, per a una anàlisi dels matisos i varietats de la identitat regional valenciana i la seua relació amb la identitat nacional espanyola que situa adequadament l’emergència del valencianisme polític i les seues implicacions a càrrec de Ferran Archilés, o per a un repàs complet a la mobilització general de les dones i la seua presència creixent a l’espai públic en tot l’espectre polític que fa Mónica Moreno Seco.
En aquest sentit, potser un element que hi he trobat a faltar és una reflexió més àmplia sobre l’abast i la significació social i identitària de la cultura festiva, redefinida com a festa moderna amb les funcions definides amb claredat per Antonio Ariño a La ciudad ritual. La fiesta de las Fallas (1992) i desenvolupada per al cas de les Falles republicanes per l’exposició La República de les falles, comissariada el 2019 per l’Associació d’Estudis Fallers. Només hi ha una referència molt superficial a l’article de Ferran Archilés, i pense que les implicacions per exemple de la modernització i el creixement de la festa de les falles que, per posar només tres exemples, incorporen en aquest període al cicle ritual elements nous com ara l’indult del foc, converteixen falleres majors com ara Amparito Albors o Vicentita Montoro en icones femenines modernes de la nova cultura de masses molt més enllà de la simple folklorització, o assisteixen a la fundació de comissions falleres formades únicament per dones com ara la Agrupación Femenina La Senyera, fundada el 1934 al carrer de Na Jordana, hagueren justificat un capítol específic. Especialistes té la Universitat de València que hagueren pogut escriure’l amb solvència i profunditat.
En resum, ens troben davant d’un llibre necessari, d’una aportació acadèmica i divulgativa cabdal per al coneixement del més ambiciós projecte democràtic de la història de l’Estat espanyol des d’una perspectiva valenciana. Permet així recuperar-lo en tota la seua complexitat, allunyant-se de qualsevol mena de mistificació, tant la vilificadora forjada pel franquisme que roman encara de manera preocupant en l’imaginari social, com una excessiva idealització, els conflictes, problemes, debats d’un període social que sembla decidit a enfrontar per fi, encara que des de diferents perspectives, de vegades enfrontades entre si i no només a l’eix esquerra-dreta, els problemes pendents a l’Estat espanyol, des de l’encaix territorial i el reconeixement de les nacionalitats històriques a la conquesta d’un més elevat grau de justícia social. També permet copsar en tota la seua tràgica magnitud l’emergència i el creixement del valencianisme cultural i polític, la seua consolidació com a actor polític i, per tant, tot el que es va perdre en la desfeta de 1939.
Encara que no siga aquest l’objectiu d’un llibre d’aquestes característiques si que pot ser part dels usos que li done un determinat perfil de lectura: només un coneixement adequat i profund de la Segona República espanyola i de la manera com es va viure al País Valencià pot permetre imaginar el projecte tan utòpic i llunyà com necessari d’una tercera República. Perquè aquells mateixos problemes que la República intentà nomenar i solucionar continuen sense dubte presents hui després d’una guerra civil perduda, de quaranta anys de dictadura i d’altres quaranta de restauració borbònica.