Ha sigut tota una sorpresa retrobar la Kol·lontai (Sant Petersburg, 1872-Moscou, 1952) una de les primeres autores que em van posar en l’òrbita del feminisme teòric als meus anys de formació política. Quan deu fer vora deu anys vaig decidir-me una vegada per sempre a militar a una formació, la primera cosa que van decidir és que el nostre coneixement teòric era imprescindible. El que més orgullosa em va fer sentir és que aquestes sessions estaven dedicades al feminisme i la qüestió de les opressions.
Vam llegir dues teòriques tot terreny com eren Angela Davis (Dones, raça i classe) i alguns articles d’Alexandra Kol·lontai allotjats a la caixa de ferramentes.
Els seus textos van ser la llavor que va donar una mena de sentit o guia a totes les nebuloses instal·lades al nostre cap de lluites disperses i indireccionades.
Fa uns anys vaig tindre un intercanvi de piulades on es qüestionava que la Kol·lontai fora realment feminista. Segons el parer i enteniment meus sí que ho era. Tot i el feminisme que podia haver-hi el 1917 o els primers anys de la Revolució. I és que la pregunta radicava no en què podien fer les dones, sinó què hi esperaven que feren els diferents agents de la societat.
Fer el salt des de la teoria a la versió narrativa deu anys més tard, definitivament no ho esperava. I és una gran aposta per part de Sembra Llibres haver editat aquest volum i mostrar un altre costat de la gran dirigent i teòrica. Abans que la Superdona actual, que cria respectuosament, treballa, té èxit, fa esport, fa una dieta validada per un conjunt consensual de la societat i concilia; la dirigent russa va esbossar-ne un altre estil de vida. Així, el que semblava un alliberament, portava intrínseca la mesura d’altres opressions, la condemna de l’amor, la qualitat més important d’un revolucionari. La bona qüestió és que amor entre camarades homes i dones significa coses ben diferents.
Aleksandra Kol·lontai fa un esbós més realista com és el que ella va anomenar teòricament la «Nova Dona». Una dona obrera, puntal de diverses famílies, la del treball, la del sindicat, la del partit i la seua de sang i matrimoni. Tot amanit amb l’autoexigència de qui també ha de formar-se teòricament i com a ésser humà. A poc a poc, la nova dona és presa de totes aquestes facetes que la fan extenuar fins a fer-ne desaparéixer els desitjos, la subjectivitat.
Hi ha un preu per a les protagonistes de la narrativa de Kol·lontai, o anestesia la seua sentimentalitat, la seua capacitat d’estimar, o aquesta és bolcada de manera cruel i despietada contra ella i la seua forma de vida. De fet, el que està en qüestió és fins a quin punt les formes d’estimar i viure l’amor no adopten lògiques burgeses de possessió i explotació.
Altres narratives com la de Luisa Carnés amb Tea Rooms ja exposen aquesta idea de la Nova Dona, però el personatge principal, Matilde, escapça la seua sentimentalitat per centrar-se a guanyar diners i centrar-se en la lluita i la subsistència material. Estimar esdevé una feblesa per a la seua classe i les seues condicions de vida.
En aquest cas, Kol·lontai com a narradora és més ambiciosa, ja que mostra tres personatges femenins que tenen la gosadia de tirar la seua subjectivitat endavant fins a les darreres conseqüències, estavellant-se de maneres diferents, en tres històries distintes contra la realitat.
Totes les narracions tenen en comú el xoc essencialista de diferents parelles. No estem parlant de famílies tradicionals, tot al contrari. Així i tot, el que s’espera d’aquestes és l’estructuració, tot i que resulta infructuosa. La narració ens presenta personatges molt ben dibuixats, que xoquen en la relació amb les parelles masculines. I és que ser comunista no et deslliura de ser opressor. És tan curiós com tot i assolir les opressions de classe tan bé, les de gènere s’escapen de manera tan lleugera.
Les dones treballen, però encara hi ha l’expectativa que facen les tasques de la llar; són encarregades, però encara s’espera que deixen de treballar quan la criatura es pose malalta. Les dones són membres clau dins el partit, però encara s’espera que en vegen de tots colors narcisistes dels seus companys de vida. Són tots molt camarades, no obstant això no empatitzen gens ni mica amb les parelles.
De fet, tots els homes plasmats a la narració reuneixen febleses diverses, infidelitats, manca de caràcter, alcoholisme, narcisisme, distanciament dels ideals de la revolució. Els canvis socials a l’URSS afecten el desenvolupament de les relacions en les diferents històries i és que les coses personals són polítiques.
Kol·lontai presenta unes històries molt ben plantejades, però els finals es dissolen en raquiya. L’absència d’una clausura clara a aquestes històries, mostra una voluntat d’aproximar-les al públic i no aportar veritats inamovibles, perquè aquestes no són transformadores. Allunyant-nos de la teoria, que no arriba a totes les persones, les narratives de Kol·lontai volen fer una altra mena de proselitisme més senzill i atraient per al públic general. Als comunistes sempre se’ls ha acusat d’emprar una allau de teoria per argumentar-ne les accions i així dilatar-ne els processos. Potser, la narrativa de Kol·lontai és una altra metàfora epistemològica, o alguna cosa equivalent, una mentida per contar una veritat.
Les preguntes que generen les relacions a la Revolució són disparades a la narració. Com afecta aquesta els models relacionals entre homes i dones? Continua havent-hi una jerarquia d’afectes? Les dones, les obreres, poden continuar estimant sense por que els homes se’ls mengen la torrada? Em venen al cap les paraules de Simone de Beauvoir: «el dia que una dona puga no estimar amb la seua feblesa sinó amb la seua força, no escapar de si mateixa, sinó trobar-se, no humiliar-se sinó afermar-se, eixe dia, l’amor serà per a ella, com per a l’home, font de vida i no un perill mortal».
Les dones de Kol·lontai poden aspirar a ser estimades sense bellesa, però no sense dedicació als ideals de la Revolució, tot i que els coste ser infelices.