L’octubre de 2019 aparegué La bona vida (Edicions 96), un recull de relats diversos que, si no m’enganye, és el primer que publica amb aquest format el seu autor, Adrià Espí, jove valencià –joveníssim, de fet– que fa així una primera passa explícita en el microcosmos de la narrativa valenciana. El volum, editat amb bon gust –cal agrair les cobertes ben fetes–, compta també amb les il·lustracions de Martí Pavia, quatre peces que acoloreixen un recull policèntric. Entre el poble mític de Tort i una ciutat anònima i sempre esquerpa, les narracions del llibre suposen un clar indici, no exempt de dubtes, com tots els indicis i com tots els inicis. Indici del que pot arribar, perquè s’hi veu una voluntat certa de narrar, i sense voluntat no hi ha res.
Deia que alguns dels textos s’emmarquen en un poble mític, i és que és literalment matèria de mite el territori on es mou tot plegat. Del mite personal, per cert: especialment les línies en què apareix el personatge abismal de «L’home arbre». Però n’hi ha més. L’estira-i-arronsa sostingut del volum és el del realisme i allò fantàstic. El pes d’aquest darrer és determinant –«Poe rural», n’ha dit Elies Barberà en el pròleg que obri l’obra. És una manera d’entendre‘ns, perquè, sobretot en els relats centrats en el poble, la pulsió fantàstica és un recurs continu –aparicions, morts que viuen, la vida a l’altra banda…– tot barrejat amb un objectiu a penes dissimulat de retrat d’una època, dels batecs d’un temps de renúncies i d’individualismes ofegats.
La temptació poètica també pesa ara i adés, per cert: sovint de manera explícita, com en la darrera part del conte «Novembre», que enceta el recull i que finalitza amb aquesta abraçada: «“Novembre” és un crit de desesperació, de ràbia i incomprensió. Uns crits desentonats buscant-te. Un tràiler mal muntat que et desvela tot el film…». I etcètera. Però és una temptació, només, la fórmula d’Espí s’allunya de la prosa poètica, llevat d’aquestes embranzides o de les peces curtes, oníriques i profundament metafòriques dels tres «Somnis animals»: «És una serp. Una serp enorme, majestuosa. Ha obert la boca. Quina boca. No he sentit por. La serp se m’ha engolit i no he sentit por. No hi ha res més que una foscor immensa». La resta és una aposta per una narrativa més punyent, més veloç i més desenfadada. En aquest sentit, el model es tensa: els diàlegs, hiperrealistes, xoquen amb la veu més estandaritzada que condueix la història. Qüestió a debatre.
La proposta de La bona vida és diversa però unitària, tot i que hi ha relats més lliures, que semblen anar a la seua. Semblen, només, perquè tot plegat acaba per conformar un recull variat i coherent, en què el batec de temps que vivim inclou algun toc d’humor amarg con el final del conte «La resurrecció», però també la fosca autodestrucció de l’alcoholisme i d’altres fracassos contemporanis en forma de personatges normalment derrotats, perquè no hi ha heroi, ací, més bé al contrari: són antiherois o directament delinqüents mai no reformats com el Redondo de «Cor». Hi ha, doncs, lloc per a retratar les contradiccions de la nostra època i la felicitat obligada, com la que apareix al relat «Furtius», o la dosi fantàstica com a detergent de la realitat, en «La mare de Deu de la cova», una de les més aconseguides, en què l’aparició mariana ajuda les dones maltractades: «A dalt, prop del castell de Tort, hi ha una cova amb una figura kitsch i ciris vermells: eixa és la seua cova».
I per damunt de tot sobrevola el tema de la mort: la relació amb el més enllà o amb aquells que se n’han anat ompli de personatges aquestes pàgines. Els uns i els altres, però, són cridats al final a l’últim viatge, per tal de tancar el cercle de La bona vida. Un indici, doncs, deia abans, i una mostra explícita de voluntat narradora.