Hi ha la idea, tan infundada com dilatada, que les condicions d’existència d’una novel·la passen per haver-se d’acoblar als espais creats per l’establishment cultural, desplegats en institucions acadèmiques, premis i circuits editorials. Que la literatura catalana actual encara ha de mirar cap a la construcció de l’imaginari nacional. De vegades, però, resulta pertinent fer un colp de puny a la taula, descarar-se i, fregant la impertinència, disposar-se a l’atrevida tasca de traçar nous camins -o recuperar-ne alguns d’abandonats- per a la novel·la catalana contemporània. En aquesta voluntat se situa la darrera publicació de Max Besora.
Qui encare La musa fingida en busca d’una trama clàssica, que no s’esforce gaire. A les seues pàgines, un hàmster mutant de trenta metres cita escriptors morts mentre escriu un tractat ecofuturista, una jove és esquarterada a la carnisseria Pompeu Fabra acusada de bastardització lingüística per unes carnisseres graduades en filologia neocatalana, l’indi Jaume Joyce Araypuro és violat per les integrants d’una secta nazi satànica mentre desbarra en un spanglish passadíssim de voltes i un home transformat en goril·la es proclama anarcoprimitivista. Enmig d’aquesta comunitat d’inadaptats que conforma la Vall del Bronx, un relat travessa la novel·la: la venjança de la filla gran de la família Holofernes, Amanda Jane o Mendyjane, que es proposa exterminar els seus pares per haver-li perpetrat o consentit violacions contínues i que acaba anunciant davant l’autor de l’obra, Max, l’emancipació del seu personatge. Violència bèstia, sexe extrem, misantropia apocalíptica, diàlegs hilarants, gust per l’abjecció i verborrea sorneguera determinen el to d’una novel·la que transgredeix els límits de les normes literàries a què estem acostumades.
Es podria sentenciar que Max Besora publica un llibre que rebutja les etiquetes i que la seua novel·la constitueix una agosarada indagació estètica. Certament, l’autor d’Aventures i desventures de l’insòlit i admirable Joan Orpí, conquistador i fundador de la Nova Catalunya (Males Herbes, 2017) explota el sotrac que produeix la hibridació genèrica (hi abunden referències i intertextos propis del retropunk, de la cultura pulp, del cinema gore o l’erotisme de quiosc), aglomera personatges i situacions en forma de turba per desafiar la imaginació hiperestimulada del lector contemporani, es deixa emportar per un llenguatge en brut mancat de moral i maneja sense pudor codis corresponents a tradicions literàries diverses per desfer categories estanques com les de baixa i alta cultura.
Això però, el gest de Besora no és senzillament el d’encunyar-se l’etiqueta d’autor que escriu des dels marges, radical, incomprès, inclassificable. Les peripècies d’aquesta musa fingida transpiren una ferma voluntat de posar en el centre de reflexió l’obra d’art mateixa com a dispositiu radical d’atac, capaç de foragitar tant les formes de pensar institucionals com la pròpia materialitat textual. Besora brega per fer una literatura conscient de si mateixa i compon una novel·la-artefacte que reflexiona sobre la seua pròpia existència, al temps que la dessacralitza, l’ensalvatgeix i li extirpa el reduccionisme immobilista a què se sotmet com a simple producte de canvi. «La literatura és una mercaderia com qualsevol altra i les grans editorials són les que mouen els diners i necessiten literatura domesticada amb unes trames que no incomodin ningú i un llenguatge que tothom pugui entendre», proclama al Max-personatge un «crític/escriptor/jurat de premis/tertulià molt famós a nivell comarcal» acompanyat d’un monstre que amenaçadorament gruny «bodelerrrrrrrrr arf-arf!». A La musa fingida el pacte de realitat s’ha trencat, la mimesi com a element d’identificació acomodatici ha esclatat pels aires i la versemblança es considera una estratègia més de domesticació. El llenguatge està al servei de la ruptura constant amb la norma i l’elecció genèrica és la novel·la en la seua versió més caníbal, endrapadora i insurgent.
Fins i tot -o precisament- en aquells recursos que fan arronsar les celles (que n’hi ha), el text de Besora és un brillant exercici d’estranyament, un toc d’atenció envers el que s’ha establert com a normalitat en el camp de la literatura. Sota l’aparença d’una ficció -volgudament- irreverent (que ho és), La musa fingida es mofa de la novel·la lligada a la creació de l’imaginari de la nació, dels premis i les mencions, i proposa un tipus de narrativa contrahegemònica que aprofite la capacitat subversiva de situar-se als marges de la cultura oficial i que, al seu torn, dialogue amb la tradició literària universal. «L’únic que se’m va acudir en aquell moment va ser clavar-li una bufetada en tota la cara al crític famós». Això és.