A La veu d’Odiló, Ferran Garcia-Oliver posa damunt la taula un dels somnis que es pot convertir en malson: la resurrecció. Allò que no es concedí a l’heroi Aquil·les, al poeta Virgili i a tants altres, li és concedit a Odiló, un asceta que naix a Beltània —una vila imaginària del sud de la Gàl·lia— i que acaba els dies tremolant en la cova d’un cingle, on passa quaranta-un anys plens de sacrificis i penitències, immolant-se. La narració, que és el monòleg d’aquest asceta que escriu les memòries d’una vida desencantada, truncada i insubstancial, transcorre en un moment de crisi, a finals del segle VI i principis del VII, és a dir, entre els decennis posteriors a la mort del filòfof Boeci i les missions dels monjos irlandesos, que s’esmenten al llibre.
Garcia-Oliver descriu en boca d’Odiló els paisatges d’aquesta geografia meridional desfeta, plagada d’aiguamolls que avancen, boscos que creixen o animals que udolen. Els bàrbars ja han arribat a les ciutats; l’amenaça de l’Apocalipsi sura sobre les poblacions abandonades, i el substrat pagà, màgic i salvatge, que mai havia desaparegut, renaix. Monjos, sants que tornen a la vida, bisbes poderosos, reialmes atomitzats i partides de guerrers germànics, tots circulen per aquestes pàgines que Ferran escriu amb una prosa acolorida, carregada de comparacions i adjectius molt visuals. De vegades, aquesta prosa excessiva i apassionada fatiga una mica —talment ens podria passar amb un Corella—, però és just d’aquesta banda que ens arriben les millors planes de la novel·la. El capítol sisè, on es narra una cacera, és boníssim, una síntesi de la retòrica llatina i de les escenes espectrals de l’èpica anglosaxona. Al final, qui narra la història és un membre cristianitzat de l’antiga aristocràcia romana. Des d’aquesta òptica, les descripcions de cantera virgiliana, els cérvols moribunds, els mars agitats, o les bandades de pardals que es perden en la immensitat del cel, converteixen la veu d’Odiló en un testimoni fidel, on conviuen ressonàncies llatines, franques o bíbliques.
La immersió en els batecs d’aquella època és total, un detall que sovint negligeixen novel·listes donats a traslladar els seus marcs mentals a uns temps on la concepció del cosmos era diferent a la nostra. En Odiló, els camps se seguen a la darreria de juny, amos i esclaus saben els límits que els marca la jerarquia, les campanes repiquen de manera variable si el mort és una dona, un vell o un albat. Aquesta precisió enriqueix les tessel·les d’un món que ens resulta aliè i estrany.
I no oblidem que tenim al davant una novel·la. Una novel·la on es formulen reflexions al voltant de la memòria i els records, al voltant dels seus capricis que no podem controlar ni sotmetre. Odiló ens col·loca al davant preguntes irresolubles: ¿És possible començar de zero, ser un home nou? ¿Ens passem la vida fugint després de la primera fugida? Ell, que vol ser amo i senyor de la seua vida, ens descriu un camí que inicia enmig de promeses èpiques —la recerca de la Veu, de la divinitat— i que tanca, en les pàgines més iròniques i a la vegada més punyents, convertit en un individu —patètic? Frustrat?— que ha esdevingut titella de les pròpies ambicions, renúncies i deliris.
A La melodia del desig passem d’una geografia imaginada, la de Beltània, a una de propera: la València de principis del segle xv. I de les introspeccions i abundants comparacions d’Odiló, a una novel·la més rica, plena de personatges i paisatges, diàlegs que la inunden de vida, i un estil més contingut però igualment farcit de colors, olors i sorolls. Ens narra les vides i l’amor funest que naix entre una monja de la Saïdia, Magdalena de Bordils, i un constructor d’orgues d’arrels jueves, Genís Tristany. I tot plegat, pintant-nos una València on tothom es coneix. Una València plena de cases amb pati i de claustres lluminosos. Una ciutat encerclada d’horts on a les nits s’escolta l’alè de la mar. Un món, el d’aquell Segle d’Or sovint idealitzat, on Ferran, mitjançant un narrador omniscient que descriu i no judica, ens dibuixa igualment els perfils menys amables: esclaves russes i avortaments clandestins, bordells atapeïts, la marginació de la moreria, joves que assetgen vídues, sodomites mutilats i penjats, pogroms antisemites, infants que de seguida esdevenen adults, crims que salvaguarden l’honor dels llinatges, subordinacions absolutes als caps de família, o la misèria de rodamons i les epidèmies… Una realitat molt dura que porta els personatges a considerar el món un lloc «injust i l’amor un parany». Hi ha referències a les conquestes del Magnànim i a Casp, a la puixança dels mercaders i al declivi dels cavallers, entre moltes altres. Un riquíssim conglomerat d’històries, ficcionades però versemblants, d’aquelles que Ferran ja havia rescatat en la biografia d’Ausiàs Marc o en les vides anònimes de La vall de les sis mesquites. La novel·la es troba a l’alçada del que possiblement siga el millor llibre de Ferran: la biografia del poeta saforenc. Aquesta Melodia del desig esdevé un cant de vida i d’amor a aquella València que fou «una imprevisible combinació d’exquisit i vulgar, de bellesa i lletjor, de bufonada alegre que pot acabar en tragèdia».