Caràcters, la revista de llibres de la Universitat de València, ha arribat al número 100. Aquesta és una notícia extraordinària per moltes raons, com ja he explicat en un article que anava a ser la meua aportació a les pàgines centrals i que ha acabat, però, ocupant un altre espai. De fet, aquest canvi m’ha permés —inesperadament— escriure un altre text per aquesta secció on explicar la meua relació amb l’escriptura, de manera que el regal ha estat doble: per una banda, reflexionar sobre la importància de Caràcters a l’actual panorama de la literatura catalana; per una altra, no defugir de la meua «obligació» i atendre a allò que sempre hem demanat a les autores i autors als quals hem dedicat les pàgines centrals, és a dir, que n’expliquen la poètica. Ara, doncs, em toca a mi reflexionar sobre el meu procés d’escriptura. Tanmateix, abans de començar voldria deixar constància de la gratitud que vaig sentir des del primer moment en el qual em varen traslladar la proposta i he de dir que, sobretot, m’honora profundament que el consell de redacció i la direcció de la revista hagen considerat que era jo qui havia d’ocupar les pàgines centrals d’aquest número tan simbòlic. Per a mi, com a persona vinculada a la història de Caràcters —sempre com a lectora, a voltes com a col·laboradora i, durant una dècada com a directora— és un repte i una alegria immensa.
Aquest abril de 2024 serà un mes molt intens editorialment. És cert que la cosa més recomanada és no publicar dos llibres alhora; tot i això, de vegades, els processos creatius i els projectes editorials acaben coincidint, amb la qual cosa et trobes al davant amb una bessonada inesperada. És el cas del llibre-cd D’una set antiga (antologia 2001-2021) i del llibre de poemes Arrel. El primer respon al micromecenatge que iniciàrem el març de 2023 per tal de donar-li forma a l’espectacle homònim del grup Obert Poètic —que vaig crear amb Carles Garcia l’any 2020—. El segon fou guanyador del XIII Premi Poesia de Pollença (novembre de 2023) i acaba d’eixir del forn de l’editorial Godall. Arriben doncs les dues novetats de la mà, i això genera una alegria i una incertesa doble. Dic això perquè aquesta sempre és la sensació que m’ha envaït quan he publicat un llibre de poemes. Té igual el temps que haja passat i que parlem del primer o de l’últim: sempre hi ha un dubte, com un corc, quasi inaudible, però insistent. Malgrat tot, l’esperó per l’escriptura —lligada inevitablement a la lectura— ha estat un impuls constant a la meua vida. I si dic impuls és perquè, per a mi, la part incontrolable del procés de creació té un pes essencial a l’hora de donar forma a un poema. Encara recorde la força del primer fibló que em va obligar a escriure un poema: tenia nou anys i vaig demanar-li a ma mare, amb urgència, una llapissera i un full per a poder escriure’l. Era amb rima, sobre un cavall i es va publicar, amb orgull familiar, a la revista de l’Associació de Veïns de Ciutat Jardí. Aquest és el meu primer record vinculat al desig, la necessitat, el misteri i l’alegria concentrats en el fet d’escriure un poema.
Després ha vingut tota la meua vida, una vida dedicada a la literatura —molt especialment a la poesia des de múltiples vessants— des de la consciència vital, radical i crítica. Sobre això no sé si podria escriure molt o poc, el que sí que sé és que la poesia ha estat el meu centre de gravetat i espere poder continuar girant al voltant seu tot el temps que em siga concedit el privilegi profund i transformador de l’emoció.