A mig camí entre l’assaig filosòfic i la prosa poètica, l’autor d’aquest assaig poètic ens presenta, de forma poc habitual, una manera de pensar, habitar i estar en el món molt inusual. Lluny de presentar-se com un text filosòfic canònic, Elogi de la mentida s’acosta més a una obra escrita en prosa poètica, plena d’aforismes, figures literàries i exemples concrets de la vida quotidiana i de la cultura europea. No podria ser d’una altra manera, vist que el títol ja ens avança que el que tindrà lloc aquí és un elogi, i no una argumentació. No trobarem cap rastre d’arguments deductius modus potens en defensa de la mentida. Josep Torres Tribó es proposa d’elogiar, de fer una alabança, de mostrar admiració i fins i tot gratitud a la mentida. Amb gran emoció i sentiment parla de temes diversos, des de l’amor i el sexe, fins a l’art i la bellesa, passant per la moda, el feminisme, la democràcia o la religió i Déu. Torres Tribó analitza cada racó del món a través dels ulls de la mentida.
L’autor elogia la mentida, fent front a un verisme científic que pretén instaurar la veritat absoluta del coneixement, basat en dogmes i falsedats. Tanmateix, Torres Tribó subverteix els conceptes: la veritat, per a ell, no és una altra cosa que la realitat en si mateixa. Allò que existeix és cert, i aquesta és l’única veritat. A més, el coneixement no és allò que es busca, que s’adquireix i s’aprèn, sinó que són coneixements totes les sensacions que sentim, experimentem i tenim.
Però, en què consisteix la mentida que és alabada aquí i per què hem de preferir-la al coneixement científic i acadèmic? La mentida ha de ser entesa no com la falsedat, allò que diem a algú i no és cert. La mentida no és l’antònim de la veritat. La mentida de Torres Tribó no s’emmarca en la possibilitat del judici moral. Ens trobem davant d’una mentida que Max Pérez, a l’estudi introductori, qualifica molt bé de mentida extramoral. Es tracta d’una mentida conscient, d’una capacitat humana d’invenció, i que poc té a veure amb la moral. El concepte ens ressona a Nietzsche, com tants d’altres que apareixen al text: els forts, els dèbils, els covards, homes de veritat, etcètera. L’autor d’Elogi de la mentida segueix el fil nietzscheà i la filosofia vitalista, però anant més enllà, sense rancúnia o pessimisme. Trobem aquí un gran sí a la vida, anunciat per la mentida.
Aquesta mentida extramoral esdevé, segons l’autor, la possibilitat de creació de nous sentits de la realitat, de transformació de la veritat, i, sobretot, és l’acte més gran d’humanitat. Si la realitat és la veritat, i viure en la veritat significa viure la realitat passiva, com un animal viu la vida, la mentida, creació de nous conceptes, idees, dogmes, situacions, és allò que ens fa humans. La paraula, el verb, allò pròpiament humà, és, precisament, el que ens permet formular la mentida, inventar conceptes per embellir la veritat. La mentida de Torres Tribó és una mentida conscient, intel·ligent, que sap que és una mentida, però que permet crear i viure una vida més enllà de la veritat insípida. Així, la mentida conscient és un art, i, precisament, la major i millor mentida és l’art, que no té res a veure amb la reproducció fidel de la realitat. Retrobem, de nou, idees de Nietzsche, segons el qual l’art no havia de dir la veritat.
Podem entendre, ara, la singularitat de l’obra, escrita en prosa poètica; Torres Tribó no pretenia donar arguments en favor de la mentida, sinó elogiar-la des de l’emoció, el sentiment, i fer-ne una gran obra d’art. Així doncs, la filosofia de l’autor és una filosofia artística, en la forma i en el contingut, que busca la mentida extramoral com a creació de sentit i de bellesa davant d’una realitat crua, com va ser la seva, deportat a Mauthausen i assassinat l’any 1941 pel nazisme. Davant d’un context tan inhòspit com va ser el seu, aquest assaig i la seva filosofia ens proposen un gran cant a la vida i a la llibertat. «Crear-nos una vida falsa, de novel·la, una vida d’engany, suggestionar-nos, viure aquell engany i aquella il·lusió cobejats. Saber donar així encant a la vida, lluny d’aquesta imbecil·litat de la veritat i la sinceritat».