Aquest assaig parteix de la premissa que, al segle XXI, les humanitats han fet un gir important perquè hi ha un interès cada vegada més gran per aprofundir en la percepció de l’espai, ja que qualsevol localització del planeta és abastable. A partir d’aquest fet, l’autora escriu per documentar la capacitat de travessar fronteres i d’ignorar les classificacions apreses. L’objectiu del llibre serà iniciar una conversa a partir d’estímuls que ha anat trobant per tot arreu al llarg d’una dècada.
L’obra està estructurada en tres apartats, cadascun dels quals està encapçalat per un desig per assolir un món més amable, on la comunicació pogués ser espontània, sense els prejudicis heretats.
El primer apartat porta per títol «Visibilitat», en el qual fa referència a la invisibilitat de les cultures petites, amb l’esperança que algun dia ens acostumem a veure-les com a part del món en què vivim. En aquest apartat se’ns parla de la importància de la traducció, que hem d’entendre com una situació de diàleg, i en un diàleg és bàsic que la relació entre els interlocutors no s’esborre, sinó que s’ha d’intensificar i fer-se visible. D’aquesta manera, es podria dir que la traducció hauria esdevingut una nova llengua del món. Però la traducció no consisteix en dir les mateixes coses amb paraules diferents, perquè aquesta és la trampa de l’imperialisme cultural, no ha de ser una traducció automàtica, sinó que ha de reflectir les diverses maneres de pensar i viure.
En aquest capítol, trobem interessants reflexions sobre els fetitxismes amb què es mou el colonialisme, com per exemple negar a les persones la llengua pròpia. Sobre els drets lingüístics i sobre les llengües minoritzades i la seua relació amb el colonialisme, trobem moltes pàgines. Per donar veu als subalterns i resistir la dominació lingüística, la literatura té un paper fonamental. I conclou que la literatura és més imprescindible que mai perquè li correspon un paper catalitzador de sensibilitats.
El segon apartat té com a títol «Impredictibilitat», i fa referència al llast més feixuc que tenen les societats amb dificultats estructurals, que estan condemnades per endavant des de la mirada externa, una mirada que les desvalora sense ni tant sols conèixer-les. El contacte amb la diferència crea tensions, però, al mateix temps, el contacte amb el desconegut és l’única manera de descobrir el que no sabem. D’aquesta manera els usos lingüístics en un territori bilingüe no han de ser un camp de batalla, sinó que s’ha de garantir el respecte mutu, ja que la cultura és la capacitat de mantenir el diàleg incessant amb la diferència.
En aquest capítol també es tracta sobre la incertesa, sobre la funció de l’art, la llengua i l’opressió colonial, la llengua com a manera de pensar el món, com gestionar la diversitat en l’època de la globalització, la crítica al neoliberalisme, o la literatura com a element important per crear un lligam simbòlic per a cohesionar la societat.
«Simetria» és el títol del tercer apartat. Diu l’autora que és el desig més necessari, perquè l’experiència de la asimetria és indestriable del fet d’ocupar una posició no dominant, i d’ací la necessitat urgent que es percep en totes les perifèries de reequilibrar la relació de forces. En aquest apartat, se’ns parla de la identitat com a reconeixement extern, o del relativisme postmodern en què no importa qui ets ni què defenses, on només l’antagonisme és l’explicació de tot. Una vegada més es parla sobre el paper important de la literatura, que en les comunitats marginades ha d’assumir la missió de trobar un llenguatge que puga expressar allò que la comunitat probablement voldria oblidar. I conclou que hem d’acabar amb la retòrica militar, amb la idea que només pot haver-hi un sol guanyador, i que el moment actual s’ha de caracteritzar per la comunicació i el desig de conèixer allò que és desconegut.
El desig d’ordre és un llibre dens, amb un munt d’idees suggeridores que ens ajuden a pensar en la situació del món d’avui, on és indispensable el diàleg i acabar amb l’exclusió de les minories marginades.