A les nostres comarques, de nord a sud, hi ha una allau d’associacions que fan una tasca importantíssima per sostindre la memòria i el patrimoni i que moltes vegades no troben l’adequada difusió que el seu interés mereixeria. Des de la perspectiva comarcal o local, amb minuciositat i estima, traslladen al paper dades valuosíssimes que d’una altra manera es podrien perdre. És el cas de les associacions aixoplugades sota la Federació d’Instituts d’Estudis Locals i Comarcals del País Valencià, i és també el cas del Col·lectiu Ullal, a Sollana, a la comarca de la Ribera Baixa, al País Valencià, entre l’horta i la marjal, a la vora de l’Albufera, i el poble on resideix qui signa aquestes línies.
Aquesta associació, entre altres iniciatives, desplega una interessant activitat editorial, amb nombroses i regulars publicacions en els seus més de vint-i-cinc anys d’existència. És el cas del llibre publicat el 2023, Arquitectura rural i arrossera de Sollana, de Josep Ramon Ibor Oroval, el que fa set de la sèrie «Itineraris per Sollana i el terme».
I és això el que proposa. Després d’un breu resum de la història del cultiu de l’arròs al terme de Sollana planteja una ruta que pot realitzar-se en tres hores caminant i que permet detindre’s davant de fins a divuit fites d’aquesta arquitectura. Davant de cadascuna d’aquestes el llibre va desgranant una descripció feta amb cura, una contextualització històrica i moltes vegades la història de la propietat. Així, per exemple, descobrim que el doctor Nicasi Benlloch va ser propietari de la casa de Simeón, i ens assenyala quina era la seua habitació i la de la seua filla. Per a José Ramón Ibor el paisatge és una mena de palimpsest del qual fa emergir el passat d’aquells edificis, molts d’aquests en desús, o fins i tot en runes, imaginem els senyorets, els apoderats, els casers i els jornalers en les llargues jornades de la sembra i la collita i ens traslladem a aquella marjal de sequers i trilladores, de casetes i barraques, de coets llançats contra la tempesta. De sobte, el paisatge quotidià es revela com a escenari de la història o potser d’alguna novel·la de Vicent Blasco Ibáñez o d’alguns dels seus deixebles, com l’injustament oblidat Bernat Morales i Sanmartín, i podem imaginar els llauradors i llauradores sota les parres en una nit d’estiu.
Però a més, José Ramón Ibor fa una tasca impressionant de recuperació de toponímia. I a partir de la lectura del seu llibre serà impossible passar per aquella caseta amb la porta tapiada i les parets que han perdut la calç i no recordar que el seu nom és la caseta de Montagut, o que aquella altra enfront de la qual encara s’endevina el sequer és la caseta de la Milionària, o que la que encara conserva una parra exuberant al porxat és la caseta dels Parrilles, o reconéixer la verticalitat d’un fumeral entre camps d’arròs i no saber ja que va ser el fumeral de la trilladora de la casa de Simeón, o no imaginar la granja de Vicent el Fornero en activitat. A això ajuden decisivament les fotos magnífiques de Francisco Senón que acompanyen les descripcions de cadascuna de les parades.
I al costat de la toponímia, el lèxic, que per moments es fa bigarrat. L’autor gaudeix de les enumeracions de paraules precises, i també així preserva la memòria de la forma de vida que van anomenar. Així pot explicar que «les tasques fora de la temporada de l’arròs eren molt diverses, tal com xerugar els camps amb haca o rosí i forcat per mesclar els socons dels guaixos amb el fang». O recordar que els habitants i treballadors de la marjal també pescaven al llac i per això «a la caseta també es guardaven els aparells necessaris com el rall, els monots, els mornells, les monetes, les mornelles i els paretons. La pesca, consistia principalment en anguiles, llises, gambeta, moixons, madrilles, llobarros, carpa i tenca». O assenyalar que en un magatzem es guardaven «les eines per a treballar la terra com els ganxos, el rotovàtor, el rodolo, la xeruga i altres menesters per al sequer com la llauradora, el rascle, els ramassos, cabassos, trixilla, cordes i cadenes».
En resum, un llibre estimable per tot el que conté i tot el que conserva: paisatge, topònims, paraules, memòria, cultura, i amb tot això, identitat. És molt destacable el concepte de monument que el text implica: marca de la història humana, document de cultura, llegat dels avantpassats. En un moment actual al qual moltes vegades o bé es gira l’esquena al camp, o se’l mira amb condescendència, o se’l sacrifica en l’enèsim macroprojecte urbanístic o ampliació del port, o se l’idealitza amb perspectiva d’excursionista urbà, textos com aquest ens ajuden a mirar d’on venim, quin és el passat que ens fa el que som, de què està fet el paisatge on fem la vida o al qual associem els nostres records. I a recordar que qui perd els orígens perd la identitat i que molts de nosaltres, valencians i valencianes, venim de llargues famílies de llauradors, que si oblidem les paraules que posaven nom a les seues vides ens quedem orfes en un món incomprensible, que venim de la terra, i a ella li devem respecte i memòria.