Benvolgut lector,
L’últim llibre de poemes de Josep Pedrals, Feiners festius, m’agafa amb molta feina i pocs festius, però espero (oh, captatio benevolentiae!) que aquestes quatre paraules facin el fet. Ni que sigui a través d’anades i vingudes des de les branques del meu cap al llibre del poeta. Ni que sigui per poder dir quatre coses d’un dels poetes nostrats més interessants, sobretot en el sentit de com vincula vida i obra. Si hi ha algú a qui trobo que podrien encaixar-li, de manera no irònica, expressions ja avui (si no de sempre) tronades com escriviure o viure poèticament, aquest és Josep Pedrals. Es tracta d’un petit elogi, quedi clar.
Feiners festius és un aplec de textos que ha anat escrivint per encàrrec. Es tracta d’un títol que engloba molt bé alguns dels quefers que fa Pedrals en la seva qualitat de diguem-ne joglar postmodern (o potser postantic). Fidel a la seva manera de fer, el llibre funciona com a mostrari d’alguns dels seus talents marca de la casa: precisió formal, joc, disbauxa, alegria, feina, sornegueria, tendresa i més ironia de la que podria semblar. Té la gràcia de la paraula (el tòpic aquí és converteix en mera descripció) i sap posar-la a treballar, tot combinant estrofes i rimes d’impecable peu, obrint via a la música (que no melodia) que els versos planten dins el lector. Els poemes palpen una altra de les màximes de l’autor, combinar plaer i ofici. El títol de Feiners festius n’és una bona síntesi. L’autor ho deixa clar ja en els títols mateixos, que remeten a l’encàrrec festiu/celebratori pel qual ha escrit el text. Ara bé, també hi remet en els propis poemes. Per exemple, a «Vehicle musical»: «camina perquè canta […] i el cor li és sempre gerd». O fent palès el camí d’un ofici ja dilatat que, si no m’erro, va començar a la biblioteca de son pare: «Si ja des del bressol, el cap coneix tonades / i en guarda bé el pinyol, / li fruitaran cantades» («La vibració original»).
L’autor vol passar-s’ho bé escrivint. I una de les maneres que té per aconseguir-ho és emprant una gran varietat de clàusules formals. Per exemple, en el «Poema diftong», on tota la construcció es basa en diftongs, amb un resultat prou satisfactori, diguem-ho. O el poema dedicat a «Eugeni Oneguin», escrit arran de la presentació que se’n va fer a l’Horiginal: a partir del títol, Pedrals desplega un exercici simultani d’etimologia i de traducció en forma de sonet que es ben bé com un vermut humorístic que predisposa l’espectador a allò que vindrà. El poema no vol ser ni més ni menys que això. En tot cas, es tracta de poemes que, en la meva experiència, guanyen pes en la boca interpretativa/rapsodiana de l’autor. Pedrals dient els seus poemes no és el mateix que els poemes de Pedrals llegits a casa en silenci, és clar. Però també és veritat que hi ha subtileses dels seus poemes que en el directe es poden escapar de l’oïda del lector, i que són més fàcils d’assaborir del sofà estant («Poema diftong», etc.). Perquè els poemes de Pedrals amaguen, més sovint del que es podria pensar, fondes ironies i capes de lectures per anar-hi pouant. Si hom hi busca disbauxa lírica, la trobarà; si hi busca profunditat (en el bon sentit de la paraula) i grata una mica, també. Rient rient, les va fotent.
Diria que l’autor que ens ocupa ha sabut encaixar com pocs la vocació amb l’ofici. Com si la divisa fos la d’aquell breu i magnífic poema de Luiza Neto Jorge: «la teva gravetat: / el pes de què disposes / per riure». Un riure vital, alegre. Ep, segur que en paga el preu, però en aquestes coses és discret, i diria que el lector ho agraeix. A la corda fluixa del viure que tots anem travessant com podem, Pedrals hi sap interpretar, com si es tractés d’una corda vocal o de guitarra, la cançó de la seva vida. I Feiners festius resulta, em sembla, i dispensin si peco d’obvi, el reflex d’una manera de prendre’s la vida i la poesia, de viure l’alegria en la prosa diària de l’anar tirant, però també una mostra d’aquell a qui li toca treballar i sacrificar-se en festius. Es tracta de tota una manera de fer.
Tot plegat es nota quan el veus en acció: és un professional de lo seu. Fa que sembli fàcil però, justament, és molt difícil el que fa. De vegades s’han criticat els seus poemes per contenir un excés de gratuïtat i d’efectisme sonor. Com si la gratuïtat fos sempre gratuïta, com si l’efectisme sonor no anés filat amb l’agulla del seu propi context. Com si el joc no permetés també allò que és transcendent, com si la unitat indissoluble de so, sintaxi i semàntica del poema, no mostrés, ni que sigui per defecte, la possibilitat d’alguna cosa més enllà del que l’engloba i la permet alhora. És com tot, del que es tracta es de fer-ho bé. Si s’hi juga, jugar-hi bé. No en va, l’autor deixà dit a Escola italiana: «en poesia no n’hi ha prou en sé bo, cal ser molt bé». Jo ho llegeixo una mica en aquest sentit.
Del que es tracta és de saber veure l’obra d’en Josep en el seu propi context, vet aquí: la seva obra (publicada o només recitada) pot anar des d’una alta ambició poètica, diguem-ne, a l’execució d’estirabots allargassats perfectament ajustats a allò que demana l’ocasió. Poeta conscient com pocs d’allò que té entre mans, juga les seves cartes des d’una proposta estilística perfectament escollida i meditada. Per dir-ho curt i malament: amb un barroc que parla clar i català, que prefereix escampar alegria que no pas penúria, però que tampoc l’amaga.
Sens dubte, la poesia de Josep Pedrals és una mostra del cos vast i bategant que mou els poemes, que no és la llengua catalana, com diria Coll Mariné tot citant, al seu torn, Gimferrer. Diguem-ne la llengua bellugant-se com a tema del poema o un ball de mots dins el llenguatge. No només es tracta d’una manera de comunicar-se amb el món sinó també de deixar un rastre pel futur en la pròpia llengua.
Benvolgut lector: si mai em casés, no dubtis que convidaria en Pedrals per engalanar el meu festiu amb la seva feina. A més a més, a la taula de poetes on el posaria, segur que tindria conversa afable amb tothom. En vull més, d’aquests. Ah, furgatori! Fa temps que no el tracto però diria que segueix igual de jovial i sorneguer. Benvolgut lector, encara te’n diré més: si jo fos l’Altíssim, a les bodes del cel i la terra convidaria Josep Pedrals com a fadrí major.
Sempre teu,
El ressenyista