L’any 1972, en un article publicat a la revista Serra d’Or, Joan Fuster plantejava públicament un problema que li preocupava literàriament i socialment: la inexistència d’una novel·la valenciana. Inexistència que tenia com a conseqüència que la societat valenciana en general no disposava d’un espill novel·lesc en el qual sentir-se reflectida i analitzada, ni en castellà ni en valencià. Hi havia, com és lògic, algunes poques excepcions. En castellà, evidentment, hi havia la figura destacada de Blasco Ibáñez, però en valencià no hi havia cap autor equivalent i els pocs que havien escrit alguna novel·la eren autors la majoria d’una única obra. La narrativa en valencià, des dels inicis de la Renaixença fins a la postguerra franquista del segle xx, era una narrativa breu, de conte, escrita amb recursos literaris tradicionals i de temàtica costumista.

Hi van haver intents de renovació i de creació d’una prosa més adaptada als temps actuals que culminen en els anys trenta del segle passat en la creació de la col·lecció «Nostra novel·la», en la qual es publiquen només narracions breus, i en l’obra escriptors com Carles Salvador i Ernest Martínez Ferrando, entre altres. Però novel·les són poques les que es publiquen. Com a molt, mitja dotzena. Les més destacades, potser, són Caciquisme roig de Lluís Bernat de l’any 1904, Ícar o la impotència d’Artur Perucho, de 1929, i El cavaller del dubte de Francesc Carreres i de Calatayud, publicada el 1933. Les condicions pareixien millorar per a una producció literària en valencià més normalitzada durant la República, però amb la postguerra, les dificultats ja habituals es van agreujar. No obstant això, la novel·la en valencià començà a conrear-se tímidament a pesar de l’absència d’una mínima infraestructura editorial i es publicaren novel·les d’autors interessants com Jordi Valor, Beatriu Civera, Maria Ibars, Maria Beneyto, Martí Domínguez i Enric Valor. Aquest últim autor, conegut per les seues Rondalles valencianes, publicà l’any 1960 la novel·la L’ambició d’Aleix, però és a partir dels anys huitanta que podem conéixer la seua destacada aportació novel·lística amb obres com Sense la terra promesa, La idea de l’emigrant, Temps de batuda o Enllà de l’horitzó.

El cas és que com diuen els professors Vicent Simbor i Ferran Carbó en el seu llibre Literatura actual al País Valencià (1973-1992) es produeix un canvi radical a partir de la publicació de l’article de Joan Fuster: «En els trenta-quatre anys transcorreguts al llarg del període de postguerra anterior (1939-1972) només van aparèixer a la llum pública deu novel·les i un parell de novel·letes, mentre que ara tan sols en els vuit anys compresos entre 1973 i 1980 se’n publiquen divuit». L’any 1973 es convoca per primera vegada el premi de narrativa Andròmina, dins dels Premis Octubre, una convocatòria reservada inicialment per a autors exclusivament valencians. L’obra guanyadora és Assaig d’aproximació a ‘Falles folles fetes foc’ d’Amadeu Fabregat. L’obra es publica en l’editorial Tres i Quatre i s’inicia l’esclat de la narrativa en valencià dels anys setanta. Es publiquen obres que trenquen totalment amb el realisme i que assagen una estructura novel·lística innovadora d’acord amb la moda del moment, però es publiquen també obres que són valorades pels crítics de l’època com a més tradicionals. Segons alguns crítics com Àlex Broch, els autors més innovadors són generacionalment més joves. Els més destacats d’aquest grup són, sens dubte, Josep Lluís Seguí i Ferran Cremades i Arlandis, escriptors que esdevenen els primers novel·listes, perquè no són autors d’una única novel·la, sinó d’una producció notable d’obres narratives. Altres escriptors joves de l’època dignes d’esmentar són Isa Tròlec, Rafael Ventura Melià i Josep Piera, poeta i prosista excel·lent, però que és autor d’una única novel·la, Rondalla del retorn.

Per contra, entre els autors jutjats per la crítica d’aleshores com a més tradicionals, trobem noms com els de Carmelina Sánchez-Cutillas i Joan Francesc Mira. La primera és l’autora de Matèria de Bretanya, un llibre que, amb el pas del temps, ha esdevingut un referent inqüestionable de la narrativa valenciana contemporània i, el segon, Joan Francesc Mira, assagista imprescindible, s’ha consolidat amb els anys com un dels nostres escriptors actuals més important i reconegut en tot el nostre àmbit lingüístic i literari. Com a novel·lista s’inicià amb El bou de foc l’any 1974 i l’any 1975 publicà un recull de contes memorable, Els cucs de seda, amb el qual guanyà el premi Andròmina. Com que la resta dels escriptors d’aquells anys inicials del retorn a la democràcia deixaren a poc a poc d’escriure, podem considerar Joan Francesc Mira com el més veterà dels nostres novel·listes actuals, perquè el miracle de la novel·la valenciana s’ha produït, sobretot, a partir dels anys noranta.

La creació i consolidació d’una infraestructura editorial sòlida ha possibilitat que la producció novel·lística dels últims trenta anys haja augmentat quantitativament d’una manera extraordinària fins a poder afirmar que, a hores d’ara, disposem d’una oferta de qualitat equiparable a la producció que es fa en català tant a Catalunya com a les Illes. Tenim molts escriptors i escriptores que escriuen obres molt dignes i tenim col·leccions com «Narratives» de Tres i Quatre, «Narrativa» d’Onada Edicions o «L’Eclèctica» d’Edicions Bromera que ultrapassen el centenar de llibres publicats. L’última té ja més de tres-cents cinquanta títols i publica obres originals i traduccions excel·lents de la millor literatura estrangera. Al costat d’aquestes col·leccions, en tenim de més modestes, però molt actives com «Miratges» d’Edicions del Bullent i «Ovidianes» de Lletra Impresa, entre altres. I, a més, alguns dels nostres narradors han publicat en editorials destacades de Catalunya, com és el cas del mateix Joan Francesc Mira que últimament publica a Proa i del qual no podem deixar d’esmentar títols imprescindibles per a qualsevol lectora o lector valencià com Papa Borja, Els treballs perduts, Purgatori o El professor d’història.

En general, en el panorama actual podem distingir almenys dos grups: els narradors que començaren a escriure i publicar en els últims anys de la dècada dels setanta o en la dècada dels huitanta, als quals a poc a poc, s’hi afegeixen els qui publiquen a partir dels anys noranta i que són un poc més joves, i els narradors que es donen a conéixer a partir del nou segle. En el primer grup, a més de Joan Francesc Mira, tenim escriptores com Isabel-Clara Simó, prolífica novel·lista molt vinculada al món literari català, però amb forts llaços afectius amb la societat cultural valenciana; Àngels Moreno, una novel·lista que cal reivindicar, i Carme Miquel, autora pionera de la literatura infantil i juvenil valenciana, però escriptora també de novel·les destacades com Aigua en cistella, La mel o la fel o Benilluna. I dins d’aquest primer grup de novel·listes és just destacar, sens dubte, l’obra d’altres dos escriptors: Rafael Escobar, autor de L’últim muetzí, injustament oblidat en els últims anys, i Josep Lozano, autor de Crim de germania i d’El mut de la campana, dues obres que són referents imprescindibles de la nostra literatura. L’obra d’aquests autors és, majoritàriament, un model indiscutible de novel·la històrica.

Com a novel·listes veterans de raça hem d’anomenar Ferran Torrent i Josep Franco. Són dos autors literàriament molt diferents, però, sens dubte, ens trobem davant de dos escriptors que han fet de la novel·la la seua passió i la seua vocació. A més, ho han fet, amb obres que retraten, en part, realitats de la societat valenciana actual. Són, segurament, la classe de novel·listes que Joan Fuster reclamava. El primer, Ferran Torrent, és sens dubte —amb Isabel-Clara Simó— el novel·lista actual valencià més llegit tant al País Valencià com a la resta dels territoris de parla catalana. Entre les seues novel·les, totes dignes de llegir, en destaquen algunes com Gràcies per la propina, Societat limitada, Espècies protegides, Bulevard dels francesos o Un dinar qualsevol. El segon, Josep Franco, és autor d’una extensa producció, amb títols remarcables com L’últim roder, Aldebaran, Les potències de l’ànima, Això és llarg de contar o Els hereus de la derrota. Sens dubte, per la quantitat i per la qualitat de la seua obra, Josep Franco mereixeria ser més valorat no només al País Valencià, sinó també a Catalunya i a les Illes.

Amb aquests autors la novel·la valenciana és ja una realitat, perquè, a més de publicar històries novel·lesques, ha començat a tindre novel·listes, autors amb una producció pròpia quantiosa al costat d’altres amb un nombre d’obres més reduït com Joaquin Conzález Caturla o Josep Palomero, autor d’Els secrets de Meissen o El tatuatge dels apàtrides, i, fins i tot, també, escriptors de la mateixa generació que han començat a escriure més tardanament com Eduard Mira, Tomàs Llopis o Elvira Cambrils, però que ens han regalat unes obres que mereixen ja un estudi i una anàlisi més profunda. Un estudi i una anàlisi crítica que es mereixen, sens dubte, totes les escriptores i tots els escriptors mencionats i que són testimoni del grau de consolidació, diversitat i qualitat que ha aconseguit, quasi miraculosament, la novel·la valenciana en els últims trenta anys.