Tots els escriptors, homes i dones, escriuen, sobretot, per a ser llegits en la societat on viuen i treballen: és a dir, per a les persones que comparteixen la llengua dels seus textos. No fa molt, en l’acte institucional de celebració del Nou d’Octubre, Manuel Vicent, en representació de tots els guardonats amb les distincions de la Generalitat Valenciana, va afirmar en el seu discurs que ell escrivia per a ser estimat al seu poble, no a Austràlia. I tenia tota la raó. El destinatari principal de tots els textos que escriuen els escriptors és el seu poble natural. Després, si hi ha sort i les circumstàncies són favorables, a ningú no li molesta, com és lògic, que la seua obra siga traduïda a altres llengües i si, a més a més, esdevé un èxit a la Xina, al Japó, a Itàlia, al Canadà o a Austràlia millor encara. Però, en principi, tots els escriptors volem ‒jo m’hi incloc‒ ser llegits en la nostra llengua i pel poble que ens ha tocat en sort i que estimem profundament.
I de la mateixa manera que els escriptors escrivim ‒com ja he dit‒ per al nostre poble, els pobles també tenen, si es vol potenciar la literatura i la cultura d’una societat determinada, la responsabilitat de llegir els seus autors. Aquesta és una funció que fan, més o menys tots els pobles cultes i civilitzats. Cada poble, cada societat, llegint els seus autors en fa una selecció. Amb les seues lectures facilita la consolidació de les escriptores i escriptors que mereixen ser reconeguts i que per la seua vàlua poden ser donats a conéixer més enllà de les seues fronteres lingüístiques estrictes. Aquells autors de cada literatura que tenen una trajectòria literària digna d’atenció capten l’interés d’editorials estrangeres i són seleccionats per a ser traduïts a altres llengües.
Aquesta funció selectiva de la literatura i de la cultura en general la fan molt bé societats com l’anglesa, la francesa, la italiana, l’alemanya i, en general, almenys totes les que tenen al darrere un estat que els dona suport. A Espanya també, la societat espanyola llig els seus escriptors i en destaca uns sobre els altres. Escriptors que en la majoria dels casos són desconeguts als països de l’Amèrica hispànica a pesar d’expressar-se en una mateixa llengua, com igualment són ignorats a la península Ibèrica molts dels escriptors d’Argentina, Xile, Mèxic o Hondures. Però, això sí, els que més destaquen en cada territori sovint es guanyen el passaport per a ser editats i llegits en la resta dels països. I, fins i tot, podríem dir que succeeix el mateix, a pesar de totes les dificultats sociolingüístiques evidents, a Catalunya. Almenys des de la Renaixença ençà, una determinada elit social i cultural catalana ha llegit els seus escriptors i continua llegint-los. Les obres d’un Jaume Cabré, o d’una Maria Barbal, són esperades amb expectació, com també altres de Francesc Serés, Quim Monzó, Irene Solà o Eva Baltasar per citar només un noms a l’atzar de la memòria.
Per contra, sembla que la societat valenciana encara no ha assumit aquesta responsabilitat i, en general, s’inhibeix de donar suport als seus escriptors. La causa o explicació, per desgràcia, és ben senzilla. Som una societat amb una cultura quasi totalment colonitzada. Deixem de banda la gran massa de gent que, en ací i en qualsevol altra banda, no llig. A aquesta gent no la podem fer culpable, com és evident. En tot cas, caldria aplicar bones campanyes de foment de la lectura per augmentar el nombre de lectors. Però si ens fixem en aquella part de la societat valenciana que sí que llig, veiem que es troba integrada majoritàriament en l’àmbit de la literatura espanyola. Per a aquests lectors els escriptors que mereixen ser llegits i seguits amb atenció són els mateixos que són coneguts a Madrid, a Sevilla, a Salamanca o a Múrcia. I no parle només d’aquells que publiquen en les grans editorials i que es dediquen al llibre de grans vendes, sinó també als escriptors més prestigiosos com Javier Marías, Rosa Montero, Fernando Aramburu, Almudena Grandes, Juan José Millás o Sara Mesa, per citar també uns noms vinguts a l’atzar.
Però, fins i tot ‒he de confessar-ho‒ em quede també perplex quan observe aquell sector valencià de gent que té una concepció i imatge de sí mateix valenciana i que es considera, per dir-ho d’alguna manera nacionalista i defensora de la cultura dels valencians i de les valencianes. Tampoc entre aquesta gent veig, sovint, atesa la funció de suport i de selecció de les nostres lletres. Em crida molt l’atenció, per exemple, com a les xarxes socials, fins i tot les llibreries de més llarga tradició nacionalista i referents en moltes comarques com a llocs de venda de llibres en valencià, fan publicitat de les novetats amb fotografies o vídeos on només apareixen obres escrites en castellà, de vegades amb algunes poques excepcions d’obres publicades en català a Catalunya. També em sorprén com a la majoria de les biblioteques es fan les mateixes recomanacions, ignorant, fins i tot, autors del mateix poble i que tenen una trajectòria literària digna d’atenció.
Dels polítics, millor no parlar-ne. Si els pregunten quin llibre estan llegint, amb molt poques honroses excepcions, ja podeu imaginar quins llibres citen. I què dir-vos de la premsa o de la televisió? Atenen adequadament la producció literària valenciana? Deixe, intencionadament, la resposta en l’aire. Però què podem dir dels mateixos escriptors que escriuen en valencià? Al seu Facebook o Instagram he observat que queda molt bé deixar constància dels llibres que s’han comprat o que s’han llegit: tots d’autors estrangers amb algun to local català, no siga cosa que algú pense que és un escriptor amb un bagatge literari molt casolà. Aquesta és una actitud, en descàrrec dels nostres escriptors, molt comuna també en totes les literatures, però que no invalida el meu raonament. Per això, no és d’estranyar que em pregunte en més d’una ocasió si tenim lectors que ens citen com a escriptors valencians. És que ningú no ens llig? No ens llegim ni nosaltres mateixos? Si ho férem, potser, començaríem a donar-nos recomanacions vàlides els uns als altres. Per falta d’escriptors no és. Tenim una bona literatura. Jo, per exemple, em vaig quedar fascinat amb la lectura de la novel·la Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts de Toni Cucarella, com també amb l’obra d’autors com Joan Francesc Mira, Josep Franco, Anna Moner, Àngels Moreno, Francesc Bodí, Raquel Ricart, Martí Domínguez, Pepa Guardiola, Vicent Usó, Vicent Josep Escartí, Vicent Borràs, Carme Miquel, Isabel-Clara Simó, etc. Cite de nou a l’atzar i només novel·listes, però podia continuar amb molts altres noms, també de poetes, dramaturgs i assagistes. De fet, podríem entre tots continuar la llista. Per què no? O és que la literatura valenciana no té qui l’estime?