De Iorgos Seferis el lector en català tenia a l’abast dos títols importants, fora ja de mercat, com el Mithistòrima (1980), traduït per C. Miralles, i Tres poemes secrets (1992), versionats per J. Cabezas i R. Montañés. Fa quatre anys Adesiara va publicar Diaris de bord, un altre títol central del premi Nobel, transvasat al nostre idioma per Joan Frederic Calabuig, qui ara ens acosta Quadern d’exercicis i altres poemes. Si he repassat les traduccions del poeta grec és per dos detalls: Un n’és que ara tenim el gros de la seua obra al nostre idioma. Una obra, tot s’ha de dir, de pes en la història de la poesia moderna europea. L’altre és un punt gens menyspreable: tres dels traductors són valencians, i això té la seua importància, perquè és enriquidor que la literatura, la traducció inclosa, reculla els diversos alés d’un idioma.
Quadern d’exercicis i altres poemes arreplega quatre reculls complets, amb poemes que abasten el periple vital i literari de l’autor d’Esmirna. A més, com subratlla el títol, el llibre és també un camp de provatures, d’exploració de formes i de maneres de sentir i de dir. Gimnopèdia ressegueix el camí encetat pel Mithistòrima, cafit de referents històrics i clàssics. Ens trobarem amb dos heterònims anteriors (Mathiós Paskalis i Stratis el Mariner). Llegirem tot un exercici estròfic en el poema «Pantum» i al costat del poemes narratius ballarem amb el joc de la concisió i de la reticència que ofereixen el haikus. Seferis es troba còmode amb el poema d’alé llarg, assajat i concretat en poemes de construcció episòdica. A més dels que integren el cicle de l’anomenat Sr. Stratis el Mariner, com «Notes per a una “setmana”», tenim «Esbossos per a un estiu» i «El tord». El darrer apartat del llibre és també l’última fita lírica de l’autor: «Tres poemes secrets», on ens submergeix en l’aprofundiment de la condensació i reticència expressives, i on s’esplaia en la reflexió poètica, que ocupa un espai significatiu en el seus assajos poètics, com ara «Diàleg sobre la poesia» i «Monòleg sobre la poesia».
A l’estat espanyol en els anys setanta la fam de ruptura, d’introduir aires mentals i literaris nous a la literatura permesa per la caspa cultural franquista va decantar els ulls dels poetes joves cap a la literatura rupturista, avantguardista, entre ells els surrealistes i més ídols de l’incoformisme (Baudelaire, Rimbaud, Lautréamont…). Era l’heterodòxia al poder. Val a dir que l’heterodòxia no era només expressiva, sinó també vital, que rebia com aigua beneïda tota experiència que anara més enllà de les convencions del moment. I ací entraria ja un grec, allunyat del rum-rum avantguardista i que aportava també una mirada singular, com era la lírica de Kavafis, que lligava amb la poesia de l’experiència i explorava la línia de l’univers històric, clàssic. Tot i el perill de caure en la caricatura, podem dir que a final dels setanta i els vuitanta aterren a la pell de brau noms d’una modernitat més assaonada, tot i que hagen mamat la radicalitat, i que en part provenen de les perifèries europees (Portugal, Itàlia i Grècia). En els vuitanta i noranta ens arriben, per exemple, Seferis, Elitis i Kariotakis. Un dels atractius que ofereixen els poetes grecs és que exemplifiquen un tret clau de la lírica moderna, i és la manera de llegir la tradició.
Solem dir de manera expeditiva que la poesia moderna que esclata al segle xix és un rebuig de la tradició poètica, però seria més precís, dir-ne que no és un atac a la tradició com a tal tradició, sinó que la poesia moderna bandeja, amb Poe al capdavant de tots, la tradició de llegir la tradició com una obligada normativa moral i formal.
Una de les aportacions de la sensibilitat de la poesia moderna és precisament aquesta: veure el passat literari no com un tauler de manaments que cal complir, sinó com un camp o univers obert a l’exploració, una pedrera enorme on pouar experiències i sentits. En Seferis podem veure que la lírica és una finestra oberta on qualsevol element per dissemblant que puga parèixer a primer colp d’ull pot aportar una espurna de sentit. El poema és concebut com un itinerari en busca de significats. Els referents històrics, mítics, culturals…, són càpsules de significats que cisellen l’univers literari de l’escriptor.
Picasso veia, si fa no fa, el passat artístic com un gran museu on trobaves tots els estils i el creador podia agafar allò que més li convenia en cada moment per bastir el seu món. Seferis, de manera semblant, entén la història grega com un contínuum i, per tant, en el poema poden conviure el passat (històric, literari, mitològic) amb el moment històric de Seferis, el component culte amb el popular, la cultura hel·lènica amb l’europea i universal. El poema és un trencaclosques a mitges, on, a partir dels esculls estratègics que col·loca el poeta, el lector ha de reconstruir i completar el poema.
El mapamundi de la història hel·lènica li serveix a Seferis per expressar el trauma del destí del poble grec, una gran part del qual ha de viure allunyat de la geografia on va nàixer, l’Àsia Menor. L’obra de Seferis és, en bona part, una lírica del trànsit, de la partida i de la tornada. És l’odissea del poble grec, però també de l’home com a individu. Una reflexió sobre aquesta qüestió la trobem a «El tord». En el poema «A la manera de I. S.», Seferis empra la imatge, usada en el llibre anterior, de Grècia com una nau a la deriva, a la recerca d’un destí: «Per allà on viatjo Grècia em fereix; / panys de muntanyes arxipèlags granits despullats… / El vaixell que viatja es diu AG ONIA.»
La lectura de Quadern d’exercicis i altres poemes m’ha resultat altament satisfactòria perquè la traducció transpira sensibilitat poètica —que no es troba en totes les versions—, aporta a la translació dels versos sentit de ritme, respiració lírica. I això es fonamental en una obra de la fondària humana com és la de Iorgos Seferis.