Els versos de Mercè Rodoreda, escrits durant la dècada dels anys cinquanta a l’exili entre París i Ginebra, s’expliquen a través de tres moments: la visió del mite com a totalitat travessada per múltiples veus homèriques, el subjecte romàntic que crea el seu món i cedeix la veu a les altres i el jo modern que es desmembra. De l’antologia, a cura d’Abraham Mohino Balet el 2002 i revisada el 2022, llegim aquesta metamorfosi, arrelada en una reescriptura de la tradició grega fins a la fragmentació del subjecte de la modernitat.
Es tracta d’unes composicions de les quals no podem oblidar les condicions materials de l’escriptura: a l’exili, Rodoreda escrivia poesia per manca de temps, i va ser quan començava a escriure contes i a dedicar-se a la pintura. Els poemes apareixien esparpellats en revistes, però molts van quedar cisellats a l’ombra d’un calaix. D’aquesta ombra, n’emergeix una constel·lació de veus expressades en forma de sonets, que revelen i alhora oculten el seu imaginari vegetal i aquós.
A El món d’Ulisses, Rodoreda pren les veus dels personatges homèrics a través de cançons amb rima assonant, de caire premonitori, tot deixant també l’espai per a les veus i cossos de les anònimes: les molineres, les rentadores. Com un retall de fragments viscuts i resistits al llarg dels temps: la revolta és atàvica. Evoca també Penèlope, Calipso, Anticlea i Nausica, que tensen la tradició androcèntrica anant més enllà de l’ubi sunt: el jo poètic se submergeix fins a les arrels d’aquest trenat de silencis i en surt tenyit de ressonàncies rilkeanes i kolmarianes. Albes i nits suposa la caiguda de la closca del mite per endinsar el lector en l’experiència del límit, del desig i de la seva impossibilitat, de l’amor efímer i de l’esquerda perenne, de l’ombra entre el desig carnal i l’espiritualitat, on s’evoca la natura tel·lúrica que circumda i emmiralla l’amant. El llac, les violetes, el xuclamel. A D’amor i de mort, trobem sonets sense nom, la travessia de la veu d’Ofèlia —amb el ram de flors caduques, riu avall, de tall poststimbolista i on reverberen les chansons de Valéry i de Renée Vivien— i l’Illa dels lliris vermells, que són les parpelles que van retrobant un silenci, de vers més breu, deixant enrere els decasíl·labs. Clou l’antologia el Bestiari, fent néixer una nova ritualitat, una mirada ja transformada en quelcom nou, alliberada: abandonament d’allò humà per a la metamorfosi en animal, batec d’herba fina o misteri vegetal de ressò verdaguerià. Així, el crepitar del mite i el seu pathos arriben fins al subjecte líric modern, que els transforma interiorment per fer néixer la llengua palpable, animal.
Així, des de la construcció mítica d’un teler de veus nafrades pel temps i el pes de les seves històries, com la de Nausica («un abisme d’enyor com un ocell cansat / dut per l’ona de sal que esborra els últims passos»), al cor d’Agonia de llum hi ha una evocació a la poesia coral i, alhora, beu del vestigi homèric per transformar-lo i dur-lo al present com la troballa d’unes peces d’orfebreria que canten sobre el desig i que esquincen el teixit mític per fer-hi traspuar la materialitat de la terra i dels qui l’habiten en totes les seves formes. Un imaginari que poua tant de La mort i la primavera com de Viatges i flors, un secret guardat a les palpentes que batega, caminant amb les mans esteses, vers una mirada desclosa, i que les de Rodoreda van guardar simbòlicament i que ara trobem, amb set de relectura, amb un teixit profundament travat, entre els vels de filatura grega i el tapís simbolista, com pètals d’una dàlia oculta i ardent.