Una confessió inicial: m’agraden les lectures que incomoden. I molt. M’agraden les lectures que no tenen pietat, que s’enfronten a mi, que em deixen tocat durant dies, o mesos. Sí, soc d’aquells que com Kafka s’enorgulleixen de dir «que només m’agraden els llibres que mosseguen». Són estes lectures, gairebé agressives, les que més ens permeten interrogar-nos a nosaltres mateixos i és que tota lectura és un espill. Un espill que no només mostra el que vols veure, sinó també, el que no vols veure. I t’obliga a enfrontar-t’hi. Si una lectura incomoda, bon senyal. Literatura com a destral.
Els vells, aquella nosa de Cèlia Sànchez-Mústich és una obra que tot i que incomoda, no és demolidora, no és tan destructiva. I ja m’agradaria a mi, masoquista literari, que em deixara fet caldo després de la seua lectura (pense, per exemple en Las tierras arrasadas, d’Emiliano Monge o l’Infanticida de la Víctor Català), però potser no calia. Sempre és dur enfrontar-se a les veritats, i potser és més fàcil acceptar-les quan ens donen un cert espai per respirar. El fet és que quan llegeixes les primeres pàgines de l’obra, on sentencia que durant la pandèmia s’ha produït un genocidi sense precedents a les residències d’ancians i que en som en part culpables o que com a societat tractem els ancians dependents pitjor que els exiliats, que els infants, que els gossos abandonats, t’esperes una lectura demolidora. Però molt hàbilment Sànchez-Mústich ha ordit l’assaig com el vaivé de les ones: ens deixa descansar per tornar a colpejar amb més força. Com que està escrit en capítols curts aquest vaivé és fàcil i orgànic: un capítol assagístic on ens interpel·la, on ens fa sentir culpables i ens obliga a reflexionar; i un capítol pràcticament narratiu, de caràcter detectivesc: l’autora recorda quan va arribar als extrems de contractar un detectiu privat per descobrir on es trobava una amiga tancada en una residència a la qual havia perdut la pista.
La combinació, ara un ara l’altre, de l’assaig i la narració «policial» ens atrapa i ens facilita la lectura, ens incita a continuar llegint: ja no per continuar rebent atacs, despietats, durs, sobre com la societat ha infantilitzat i menyspreat els ancians, o com es criminalitza el fet de cuidar d’ancians dependents, sinó per descobrir com acaba la peripècia de la matussera investigació policial. O potser per les dues coses. No es tracta d’una novel·la, però tampoc d’un assaig densíssim sobre la quarta edat: és un text adreçat a un públic ampli amb la intenció de reivindicar l’atenció que es mereix la quarta edat.
La incomoditat que provoca l’obra no es genera només als capítols assagístics, sinó que també ho genera la manera de contar les coses de Sànchez-Mústich, amb un to d’estranya ironia que no s’allunya sinó que pren partit clar. Els vells, aquella nosa és una obra assagística, pràcticament és una espècie de memòries. I el tractament de la responsabilitat pròpia vers les accions passades és el que aporta valor a unes memòries: accepte la meua responsabilitat i les meues males accions passades, o les elogie? La diferència entre estos dos pols marca el to de qualsevol text autobiogràfic memorialístic. Sànchez-Mústich opta per un punt intermedi: la societat criminalitza tant la situació de la quarta edat que és impossible no posar-s’hi a la defensiva. I qui defensa, concedeix. La memòria com a refugi. L’autora parteix d’un posicionament clar i fonamentat per la seua experiència, de vegades massa posicionat, però amb la voluntat d’aconseguir uns arguments universals, no personals.
El resultat és un assaig punyent, però que es llig amb facilitat gràcies a la ironia i a la narració, un assaig amb punts més clars i d’altres més obscurs. Un assaig que et trau de la zona de confort on tot parteix de la mateixa pregunta: són els vells una nosa?