Epíleg de Joan Burdeus
La publicació d’assajos com Generació Tap, d’en Josep Sala i Cullell, és sempre motiu de joia. Es tracta de llibres amb la capacitat, i la gosadia, de mirar enrere per intentar explicar el present. Llibres inconformistes i crítics que busquen aclarir què ens passa. Llibres que qüestionen l’herència rebuda i la manera com ens hi relacionem. Perquè, com bé sap en Sala i Cullell, és més que evident que, ans al contrari del que el discurs oficial ens ha empès a creure durant anys, no vivim en el millor dels mons possibles. Acceptem-ho d’una vegada i dinamitem, junts i definitivament, aquest miratge per tal de començar, lentament o amb un cop de ploma, a canviar les coses.
Dividit en tres parts, a més d’una introducció, unes breus conclusions i un epíleg que signa Joan Burdeus, Generació Tap és ―grosso modo i encara que reparteixi quelcom de canya a altres generacions― una crítica en forma de crònica dels babyboomers, la generació nascuda entre 1943 i 1963. Aquesta és l’anomenada generació T (T de Transició, però també de Tap), membres de la qual han ocupat (i, en molts casos, segueixen ocupant) diferents càrrecs de poder en mitjans de comunicació i sectors culturals, a més de llocs fixos en àmbits públics com la universitat o la política, obstaculitzant (i taponant) l’entrada de rostres més joves que, moltes vegades sobrequalificats, «queden fora del sistema i cauen en la precarietat». Però Generació Tap és també una mena de recorregut per alguns dels elements i esdeveniments historicopolítics que han marcat la idiosincràsia dels nostres dies, tant a l’Estat espanyol com a Catalunya: del govern de Felipe González a les eleccions per a la presidència de l’Ateneu Barcelonès de 2014, del pujolisme als intel·lectuals del 78, passant per la monarquia, la crisi del 2007-2008, El País o La Vanguardia. Tot això des d’una perspectiva travessada per un constituent particular que és la qüestió generacional, és a dir, posant l’accent, per exemple, en la mitjana d’edat dels diversos governs o en com la crisi financera impacta de forma desigual en les diferents generacions. Perquè, per a en Sala i Cullell, la situació que vivim avui és, sobretot, una crisi generacional: d’una banda, per la situació provocada i afavorida pels membres d’aquesta generació i per les mesures que, des del poder, ells mateixos han implantat; d’altra banda, per la supressió ―o si més no la reducció― d’oportunitats que aquesta ha provocat vers els més joves, amb tot el que això comporta.
Els ulls amb què l’autor observa la realitat ofereixen una visió, sens dubte, interessant i profitosa, no obstant, penso que tracta com a causa allò que, en els fons, no és més que un efecte: la generació Tap és una conseqüència derivada d’un model econòmic incapaç de generar espais suficients per a tots. L’obstrucció de l’accés a càrrecs públics es correspon, més que a «la dictadura de la generació T» i a la seva insolidaritat vers les generacions posteriors, als dèficits del govern o l’administració de torn, que responen a un model econòmic i productiu basat en la indústria del turisme. Que aquest govern o aquesta administració estigui replet de membres d’una mateixa generació és sens dubte, i tal com assenyala el llibre, criticable; ara bé, sostenir que aquesta sigui la causa de tots els mals és ―a part de políticament estèril― més que dubtós. A més, crida l’atenció que, després de criticar amb encert la ideologia de consens espanyola, no s’apliqui una anàlisi de la mateixa profunditat ―i radicalitat― per estudiar l’hegemonia política i cultural de «casa nostra».
La claredat expositiva del llenguatge i el to distès ―sumades a bones dosis d’humor― fan de Generació Tap un text accessible a qualsevol lector interessat en abordar el passat recent des d’una perspectiva original. L’esforç de l’autor és encomiable i el resultat, un assaig al qual val la pena apropar-s’hi.