«Jo de tu llegiria els contes per ordre i no més de dos seguits», amenaça Carlota Gurt a la cita que encapçala el recull, just abans de plantificar-nos un índex que és en ell mateix un relat original i multilingüe. La intenció és dosificar la lectura per poder pair bé cada conte, assimilar-ne el bombardeig de personatges i imaginaris, gaudir de la correcció metodològica i la precisió lingüística, prolongar el plaer. Però, és possible?
Una vegada hem entrat a l’interior de la contundència i el lirisme literari que proposa la traductora i escriptora catalana amb un primer relat que promet «petons amb llengua» i situacions límits de la vida, ja no podem deixar de llegir. Volem saber-ne més: de tancs, d’amor, d’esguerrats, de dinosaures, d’especulacions prohibides, de llibres vells que fan pudor de ranci perquè estan plens d’idees caducades, de túnels de vint-i-nou quilòmetres, de meduses mortes, de somnis inabastables. Les idees se sobreposen les unes a les altres de pàgina en pàgina, organitzen curses entre elles, es reprodueixen, generen resultats esbojarrats, colpidors.
A mesura que se succeeixen els relats, observem que hi ha una coherència que respecta l’estructura següent: per cada dos contes ambientats a la vida quotidiana, n’hi ha intercalat un tercer amb trets fantàstics imaginaris. Consegüentment, d’entre les coses més mundanes que puguem imaginar apareixen persones desaparellades, «condemnades a mirar —a mirar-ho tot, a mirar sempre—; sentenciades a morir amb els ulls oberts», però també taurons sense parpelles, carn nascuda de plantes mortes, pares que no mengen xiclets perquè no els agrada la sensació de tenir l’estómac ple de saliva, i fantasmes que són penes que no saben morir-se.
I el que és més interessant encara: a Biografia del foc, Carlota Gurt reutilitza el recurs que ja havia utilitzat a Sola (2021) i juga a comentar els contes des de dins dels propis relats, fent servir els personatges com a transmissors de les reflexions literàries de l’autora. Tècnica que és portada a l’extrem a la narració final (la millor del llibre) que tanca l’antologia deixant el lector amb els pensaments entortolligats i una necessitat immensa d’estimar les mares, les àvies, les tietes, i omplir-les de petons abans no es converteixin, elles també, en persones de palla i les vulguem cremar. O no tenim tots un piròman a dins?
Carlota Gurt no dubta a afirmar que sí, que les flamarades, als humans, encara ens fascinen massa, i elabora personatges amb biografies de foc: éssers convençuts que tot el que passa és significatiu, que les coses existeixen només per ser desmuntades i tornades a muntar i on la realitat és només una disposició mental més. D’aquí que a cada conte s’esmunyi algun ocell que els personatges intenten capturar o curar sense sortir-se’n, perquè enmig de la incertesa que comporta qualsevol canvi, aquestes aus albiren una promesa de llibertat, de confiança, de saber que les peces i els cargols hi són i que, per tant, només s’ha de creure en el procés de muntatge, en el fulletó d’Ikea, i esperar que vinguin noves mudances.