Autoria: Hélène Legrais. Traducció: Roser Carol
Títol: Els fills d’Elisabeth
Editorial: Comanegra, Barcelona, 2023
Pàgines: 230

En l’època que molts han batejat com «la de la memòria» la quantitat de productes culturals que reflexionen sobre el nostre passat és ingent. Impacta, doncs, trobar-se amb una novel·la com Els fills d’Elisabeth, que col·loca en el punt de mira la conciliació entre la maternitat i la militància política antifeixista. Hélène Legrains, autora de més obres com La damoiselle d’Aguilar o Rues de Perpignan: histoires insolites, ens sorprèn ara portant l’atenció, que normalment recau en les batalles i en les trinxeres, a la maternitat d’Elna, un castell situat a la França pròxima als Pirineus, on es donava ajuda a dones de tot tipus.

L’obra gira entorn del periple de Teresa, una exmilitant de les milícies que lluitaven a favor del bàndol republicà a la Guerra Civil espanyola. Teresa arriba a la maternitat d’Elna embarassada, a la cerca d’un lloc segur. Durant tota la seua estada es relacionarà amb la resta d’internes i coneixerà la senyoreta Elisabeth, infermera suïssa i directora del centre. Fins i tot amb un narrador omniscient que ens permet escodrinyar alguns dels personatges, on verdaderament s’aprofundix és en l’evolució de Teresa, la protagonista indiscutible. L’elecció d’una miliciana com el personatge principal és summament encertada, perquè el fet sorprenent no és la sang, la brutícia, el dolor, el patiment i les llàgrimes abocades; no són les bales, ni els uniformes, sinó l’esperança. La novel·la proposa un oasi enmig del desert, on l’arena són camps d’internament i el castell d’Elna és el recés de pau. Teresa es pregunta llavors, com estar tranquil·la quan tants companys seus es troben lluitant dia a dia. Es pot ser mare i miliciana al mateix temps? Teresa ens respon a esta dicotomia a través del pas per la maternitat.

A mesura que avança la narrativa es comprén el context històric en el qual s’enclava l’obra: notícies del nazis, l’esclat de la Segona Guerra Mundial, l’arribada del nazis a París, la França de Vichy… Referències que es van colant entre capítol i capítol i que no fan sinó augmentar la tensió gradualment mentre avancen les pàgines del llibre. En presentar-se l’acció en un ambient bucòlic, és fàcil simpatitzar amb els personatges i que, al mínim conflicte present, el lector pretenga una resolució positiva.

Quant a l’estil, la cosa més interessant és que hi ha un nivell comunicatiu que transcendix la paraula. Els vincles i les reaccions s’entenen, no sols pels diàlegs, sinó per les mirades i els gestos, un fet que manifesta un nivell de profunditat major. Això no es podria aconseguir si no fora per la minuciositat del narrador, que sense arribar a interposar-se entre el lector i la historia, media per a la comprensió. És per ell que observem a través dels ulls de Teresa i sabem quina és la visió de tot allò que esdevé.

Així, encara que no apareix de manera explícita, traslluïx en tot moment un discurs que sosté que la resistència política no sols s’executa des de la violència. L’autora ens recorda que la militància no s’exercix només amb el fusell a la mà, sinó que hi ha grans heroïnes que van aconseguir crear un espai segur envoltades d’un camp minat. Caldria pensar la literatura de la memòria des d’un lloc menys bèl·lic, fent llum sobre allò que, encara que d’una importància vital, és en les penombres del passat.

Els fills d’Elisabeth ens parla de la frustració en la derrota, de la maternitat en temps de guerra i de la infància dels fills de soldats. Hélène Legrais ens recorda que van ser dones com Elisabeth i Teresa les que van mantindre viva l’esperança i que, aquelles germanes, mares i àvies també es van alçar contra l’opressió.