Si hi ha una cosa que caracteritza l’adolescència és el poc control sobre una mateixa. «Merda: merda: merda» podria esdevindre’n, per tant, un clam ben repetit, o bé per les coses que has dit i fet, o bé per les coses que t’han passat i no has pogut controlar.
Paco Esteve i Beneito ha guanyat el primer Premi l’Alcúdia de Narrativa Juvenil amb la novel·la Somiaria libèl·lules, un relat en primera persona on Palmira ens explica les experiències al món diürn i al nocturn. El relat dels somnis, mitjançant el seu nitari, és una part essencial de l’obra lligada de forma senzilla a les vivències de l’adolescent.
La novel·la s’inicia quan Palmira ha de tornar a l’institut després d’un estiu en què els pares s’han separat. S’ha d’adaptar a aquesta nova situació alhora que també a la de viure en dues cases diferents. A més, tot canvia al seu entorn: les seues amigues de tota la vida la deixen de banda, comença a fer noves amistats, a explorar la seua sexualitat i, sobretot, comença a viure una vida doble. Gràcies al seu oncle Gregor, Palmira descobreix que ha heretat el poder de controlar els seus somnis, de ser-ne conscient i poder actuar-hi.
El que a priori podria semblar un poder sense importància tindrà un paper essencial en el desenvolupament del seu inconscient, així com també en el de la gent del seu entorn. La presa de consciència de la situació no sempre la conduirà a fets positius sinó que l’endinsarà en diversos embolics: mentides, fugides, manipulacions, revenges i pèrdues de control sobre ella mateixa.
En l’argument, també trobem una gran varietat de situacions en què els i les adolescents es poden veure involucrades qüotidianament i que tenen transcendència vital. Uns exemples serien la necessitat de definir-se i definir els altres, la burla cap a tot allò diferent o no normatiu, la introducció en ambients poc saludables i la insistència d’algunes persones fins arribar a l’assetjament. El tractament d’aquesta diversitat de temes ens ajuda a reflexionar i a aproximar-nos a vivències que en ocasions ja ens queden llunyanes, però que per a un grup de la societat encara són ben vigents.
El llenguatge, com ja és costum en l’autor agresà, entremescla l’estàndard més pur amb un col·loquial bastant dialectalitzat en alguns casos. L’ús de paraules com «corumbela», «bonegó», «devanida» o «xicotiua» ens ubica en un entorn concret. Malgrat això, l’espai és indeterminat, una ciutat amb mar és tot el que sabem. Aquest fet no allunya el jovent lector, ans al contrari, ja que hi trobarà també un vocabulari ben proper. L’ús de mots malsonants així com també de neologismes propis de l’adolescència fan d’aquesta obra un reflex perfecte del flux de pensament de qualsevol jove actual.
És fascinant la subtilesa per entremesclar aquests dos fets, un tan tradicional i l’altre tan capdavanter. Aproximar el llenguatge al lector alhora que es manté un estàndard no és una tasca simple i Paco Esteve es manté ben ferm en la seua decisió. Una decisió que ja va prendre en Si ha nevat: la d’aproximar el llenguatge al món i l’entorn del personatge sense (gairebé mai) abandonar la normativa. L’autor fa que aquest fet es torne senzill, que la lectura fluïsca sense entrebancs, que res sone forçat o fals, que no ens qüestionem l’edat o l’època. En definitiva, produeix un text completament versemblant, fàcil de llegir i atractiu per a totes les edats.
Paco Esteve ens ha regalat un llibre per aprendre, reflexionar i passar-s’ho bé, un llibre que traspassa els límits de la realitat d’una forma tan subtil que ningú creu que llig ficció, un llibre que tothom hauria de llegir per deixar fluir el seu inconscient. M’aventure a dir, aleshores, que aquest llibre ens dona la clau d’un món conegut, ens apropa a universos llunyans i, per què no, també ens esperona a parlar i escriure sobre el que somiem. I tu, somies libèl·lules?