Autoria: Aitana Guia
Títol: Joan Fuster. Escrits sobre el Tirant lo Blanc
Editorial: Publicacions de la Universitat de València, 2023
Pàgines: 353

En la coberta de Joan Fuster. Escrits sobre el Tirant lo Blanc apareix un Joan Fuster tan jove, tan alt, tan prim! Sota les celles arrufades, una intensa mirada concentrada en un punt que se’ns escapa. Al fons a l’esquerra, desenfocat, es veu el Micalet. Diuen els crèdits que la fotografia la feu l’any 1964 aquell arxiu de la memòria visual dels valencians que responia al nom de Francesc Jarque.

El llibre recull una investigació de la jove professora Mireia Ferrando Simón, guardonada amb el Premi Joan Coromines d’Investigació Filològica, Històrica o Cultural (2023), convocat per la Societat Coral El Micalet amb la col·laboració de la Universitat de València, que ha editat el llibre en la col·lecció «Càtedra Joan Fuster».

Comença amb una pregunta: «Pot dir-se, encara, res nou sobre Joan Fuster?». Al meu parer, aquest inici només s’entén si recordem l’allau de publicacions que es van produir en l’any del centenari del naixement de l’assagista valencià (2022). La interrogació important, però, és una altra. La trobareu tot seguit. Escriu Mireia Ferrando: «Aquest llibre està motivat, doncs, per una llacuna bibliogràfica que em permetré qualificar de sorprenent: Quina lectura va fer Joan Fuster del Tirant lo Blanc?». La constatació d’eixe buit esdevé lament pel fet que Fuster no publicara cap assaig extens dedicat a la novel·la cavalleresca de Joanot Martorell, com va fer, per exemple, amb els sermons de Sant Vicent, la poesia de l’obscur Ausiàs March, el Vita Christi de sor Isabel de Villena, o l’Espill de Jaume Roig.

Joan Fuster. Escrits sobre el Tirant lo Blanc consta de dues parts. La primera és un estudi on Ferrando Simón ressegueix el perllongat interés de Fuster pel Tirant. La segona part és una recopilació de textos que l’autora ha agrupat en quatre apartats: «Textos periodístics», «Articles erudits», «Textos amb referències d’interés» i «Intercanvis epistolars». De manera que la varietat textual amplia l’amenitat inherent a qualsevol escrit fusterià. Esplèndida, per exemple, la carta que Fuster va escriure a Eulàlia Duran la matinada del 29 d’agost de 1984. A més a més, les tres-centes pàgines del volum permeten comprovar la importància del que sí que va fer Joan Fuster. Això és: mantenir viva la novel·la de Martorell durant quatre dècades gràcies a articles continus escrits en castellà i en català, publicats al diari Levante, a La Vanguardia, a Tele/eXprés, a la revista El Temps… El primer text, «Hipòtesi sobre el Tirant», és de l’any 1953. El darrer, «Consideracions sobre el Tirant», correspon a una conferència pronunciada l’any 1991. En efecte, al llarg d’una quarantena d’anys no va deixar de pensar insistentment i repetida sobre temes que considerava claus. N’apuntaré alguns: Tirant lo Blanc com a gran clàssic valencià, autoria i dedicatòria del llibre, els grans elogis dels més variats lletraferits castellans (De Cervantes a Mario Vargas Llosa tot passant per Marcelino Menéndez Pelayo o Dámaso Alonso), la qüestió dels plagis… o un tema —molt llaminer— pel qual l’articulista mostrava una gran predilecció. M’estic referint als lectors i, sobretot, a les lectores de Martorell. En la pàgina 199 llegim: «Un problema interessant, per a l’estudi de qualsevol obra literària d’importància: quina clientela ha tingut? Quin costum? O siga: intentar d’aclarir la penetració i l’expansió del llibre, tant en l’espai com en el temps».

Al mes d’octubre de 1955, Fuster va publicar al diari Levante l’article titulat «Lectoras egregias del Tirant». Reprengué la qüestió en un text mecanografiat per a una conferència impartida a l’Ateneu Mercantil de València —datat per Mireia Ferrando el 7 de març de 1969— amb el títol «Lectors i lectures del Tirant». En ambdós articles parla d’Isabel de Loris, noble acostada a Martorell, potser la primera lectora del Tirant lo Blanc. Parla d’Isabel d’Este, marquesa de Màntua, que va encarregar una traducció a l’italià que mai no es va arribar a imprimir. Si bé, uns anys després (1538) s’imprimí a Venècia la traducció de Lelio di Manfredi. Parla també de Caterina II de Rússia. L’emperadriu va llegir la novel·la en una edició francesa editada l’any 1737. Tot i l’èxit entre les dames del moment, Fuster sentencia que «es van vendre més Vitacristis de sor Isabel que Tirants» (p. 201) i que «el llibre deixà d’estar vigent l’any 1550 si no abans».

Llegint Joan Fuster. Escrits sobre el Tirant lo Blanc he tingut la impressió que Mireia Ferrando ha «construït», pàgina a pàgina, la monografia sobre el Tirant que Fuster no va arribar a publicar.

«L’assaig no és mai sobre, sinó cap a un tema. Un camí per a comprendre’l: un camí entre d’altres». Aquest llibre és això: un imprescindible recull de breus assajos de Fuster cap al Tirant lo Blanc. I, a més, un ampli estudi de Mireia Ferrando cap a Joan Fuster.

No dubteu que el conjunt serà una eina força profitosa tant en les aules universitàries com en l’oblidat ensenyament secundari, on Tirant lo Blanc s’ha presentat més amb les paraules de Cervantes o de Vargas Llosa que no amb la prosa punxant de l’escriptor de Sueca.