Després de la gran riuada del 14 d’octubre de 1957, tres quartes parts de la ciutat de València van quedar totalment negades, sumint tots els seus habitants, que a penes s’havien recuperat de la postguerra, en una profunda commoció. Per a acabar definitivament amb les devastadores inundacions del riu Túria, l’administració franquista va proposar-ne el desviament pel sud de la ciutat a través d’un nou llit, el denominat Pla Sud. El pla general adaptat a la solució sud, aprovat definitivament el 1966, establia els usos de l’antic llit com a autopista urbana d’enllaç entre Madrid i València, una imatge que va ser utilitzada com a símbol de progrés i modernitat pel règim, però que realment tornava a plasmar sobre València un projecte desfasat i, afortunadament, inviable econòmicament.
Este projecte civil fallit, juntament amb el decisiu sorgiment del moviment ciutadà a principis dels anys setanta en contra de l’ús com a autopista i a favor de la seua conversió en zona verda, popularitzat sota el lema: «El riu és nostre i el volem verd», és el punt de partida de La rebel·lió dels vianants, un original relat amb vocació d’assaig —guardonat amb el premi que en esta disciplina concedeix la Mancomunitat de la Ribera Alta— que recorre l’experiència vital de l’autora, Aitana Guia (València, 1974), i la seua relació amb un espai urbà tan singular com és l’antic llit del riu Túria.
El text, dividit en tal quantitat de capítols que en un principi aclaparen, però que definitivament compartimenten les idees de manera precisa, s’obri amb un repàs cronològic de l’essencial vincle entre la ciutat i el riu, com ja feren els grans cronistes huitcentistes com Vicent Boix o Teodor Llorente, i versa sobre les séquies que el dessagnen abans de desembocar en la mar, de l’intent de control de les seues devastadores avingudes per part de totes les societats que n’han habitat les riberes i dels ponts que han anat cosint les vores fins a arribar al definitiu desviament del llit i la seua transformació com a jardí urbà del segle XXI que hui coneixem. Una vegada contextualitzat històricament l’element central, l’autora se submergix en una anàlisi subjectiva del lloc, des d’un punt de vista sociològic i etnològic, en el qual a través de les seues pròpies vivències va desgranant els usos i les funcions —culturals, esportives, urbanístiques, mediambientals, etcètera— del vell llit, i ací actua en moltes fases com una guia turística que ens va descobrint les bondats i el potencial del gran pulmó verd que travessa la ciutat, però també els punts febles i les necessitats, amb el model de ciutat com a rerefons. Una cruïlla que subjau en l’epíleg i connecta amb altres projectes fonamentals per a la València actual com són l’ampliació del port o la renaturalització del nou llit del Túria, uns plans que poden marcar el futur de la ciutat igual que ho van fer la recuperació del llit del Túria i el Saler com a espais verds als anys setanta del segle passat.
En resum, La rebel·lió dels vianants és una monografia amena i de lectura fàcil, encara que a vegades peca de naïf, amb un caràcter interdisciplinari, reflex de la formació de la seua autora, i inèdita, ja que posa per primera vegada de manera contundent en el centre del debat ciutadà el jardí del Túria en tota la seua dimensió. Un assaig que podem afegir a la cada vegada més extensa i necessària bibliografia sobre el passat, el present i el futur urbà de la ciutat de València.