La literatura és plena de causalitats. Quien lo probó, lo sabe. Sense premeditació ni traïdoria, la lectura precedent al poemari de Forcano havia estat El banquet de Plató, confirmant que són els llibres els qui ens llegeixen; som nosaltres els personatges, titelles del gran teatre, i és la ficció qui escriu la realitat.
Perquè si hi ha alguna cosa que defineix l’ésser humà des de la filosofia platònica fins a la contemporaneïtat de Forcano és el poder inabastable i inacabable del desig. El déu Eros, nostre senyor, és la força motriu de la natura i el desig, pura biologia. Així ho veu Fedre al simposi socràtic i així ho canta el poema «Tothora»: «Com la frenètica activitat d’un formiguer, / el desig va per dins. / Com un arbre errabund / que cerca on enfonyar l’arrel, / el desig va per fora.»
La divinitat, amb faç rafaelesca de dolça criatura mentre provoca terratrèmols per tot arreu, va fent camí («El desig sempre va per feina, / és aquest abisme que no podem remoure / ni trencar»). Homo més mobilis que sapiens, i amb escreix, som només fluïdesa (la fluïdesa d’Heràclit i de Jorge Manrique), una gota a la mar que vol formar part del gran Oceà. Si hi ha quelcom de constant a la vida humana, és el canvi, el moviment, que no és sinó producció constant de desig. «No se m’acaba mai allò que persegueixo.» La vida és «entre la set i la font», com bé diu la primera part del poemari.
El desig és un riu inevitable, com també inevitable és la seua violència: «La natura és així: / res ni ningú s’escapa, en la cadena tròfica, / d’un depredador. / A voltes, en els besos, topen les dents» («Cadena tròfica», inevitable títol del poema). Quina bestiesa voler domesticar-lo, quin fracàs anticipat, quin poc raciocini no conèixer la nostra irracionalitat sapiens.
Per cert, Manuel Forcano és un príncep persa (ell no ho sap, però és el meu príncep persa). El seu jo poètic, que escriu a la plaça Taksim i que tradueix amb cura i amb deler (com, si no?) les «Gaseles dels munts del Líban» de Rodolfo Häsler (Elleife, Barcelona, 1993), recordant Beirut, fa renàixer el Kavafis d’«Ítaca» i el Lawrence Durrell del Quartet d’Alexandria (i el d’Aràbia, amb honestedat, també): «Les ciutats on estimes algú —vas dir— / no se te’n van mai del cor.»
Els lectors fidels i gustosos de Forcano sabem que Eros és el leitmotiv de tota la seua obra. Ja ens avisava a Estàtues sense cap (deixeu tot el que esteu fent i aneu a buscar-vos en eixe poemari, us hi trobareu; Edicions Proa, 2013; Quien lo probó, lo sabe): «Com tu i jo àvids dels records / que havia d’oferir-nos / el futur. Com qui contempla el mar / i vol nedar-lo.» Ara, a «Ciutat» es referma: «Jo et contemplava / com qui mira el mar: / fins a l’horitzó.» Al cap i a la fi, algú té un altre leitmotiv? La poesia de Forcano ben bé podria ser una Ètica del desig, un tractat filosòfic (filosofia < desig de saber), fent poesia de les idees de Spinoza («El desig és l’essència de l’ésser humà»). Tot una al·legoria. O som nosaltres, l’al·legoria?
Eros no es deixa etiquetar. Una etiqueta és un llindar i una separació; per tant, seria un oxímoron blasfem: el desig no és cap calaix. És a la porta entreoberta, a tocar: «I com ho fem per definir l’amor, / aquest gest de cova d’unes mans per protegir del vent / una flama» («Quins mots hi haurà»).
L’últim poema és «Ciutat refugi», un homenatge als emigrats i als exiliats. De fet, i crec que tots hi estarem d’acord, Eros és el déu dels exiliats. Però també, i sobretot, el poema és un homenatge a la poesia clàssica àrab: la nostra arrel, bella i ferma. La seua paraula sempre crema i Forcano ens recorda que nosaltres som més nosaltres gràcies a l’herència de poetes com al-Mutanabbi, Abu Nuwàs, Ibn Jàbari i al-Hal·laj. Cal tenir-ho present.
No m’he pogut estar de rellegir A tocar mentre escoltava Maria del Mar Bonet cantant «Bir-demet yasemen». Tampoc m’he pogut estar d’imaginar-me ballant i recitant amb un príncep persa.