«La màgia existeix en moltes societats, d’una manera o d’una altra. A molts indrets, si en saps el nom veritable, tens poder sobre la cosa o la persona. I, és clar, és una idea irresistible perquè soc escriptora, faig servir les paraules. […] Faig màgia. Quan les anomeno, creo coses que abans no existien. Li’n dic Terramar i apareix». És així com l’autora explicava, al documental Worlds of Ursula K. Le Guin (2017), per què va optar per aquest tipus de manifestació de la màgia. Emmarcat en el projecte de Raig Verd iniciat al 2018 de publicar en català tota l’obra de Le Guin amb les traduccions de Blanca Busquets, enguany ha estat el torn del cicle de Terramar i ara se n’ha publicat la primera entrega.
El relat, que s’estructura en nou capítols, narra els primers anys de la vida d’en Ged, un jove amb un talent innat i grandiós que anirà a formar-se a l’escola de mags de Roke. Tanmateix, al principi de la història, el protagonista, encegat per l’ambició, l’orgull i la vanitat, allibera una ombra que l’ataca i el persegueix. Aquest incident marcarà l’inici del viatge que haurà d’emprendre i que el portarà per molts indrets de Terramar. Durant aquest periple, el lector serà testimoni de l’aprenentatge d’en Ged i, alhora, de com malda per a descobrir l’autèntica identitat de l’ombra -i la manera com deslliurar-se’n per evitar, així, trencar l’equilibri de l’univers. Així, doncs, Le Guin ens transporta a un món ple de vida i matisos, que amaga amb subtilesa homenatges a figures com J.R.R. Tolkien, i ens ofereix una història que, malgrat tots els elements fantàstics, és sorprenentment mundana. I és que, al final, Un mag de Terramar tracta sobre la descoberta personal, l’amistat, el creixement i l’acceptació.
Ara bé, tot i la peça d’orfebreria lingüística que és l’obra i la novetat que va suposar quan es va publicar per primera vegada -originalment, recordem-ho, data de 1968- tant per l’enfocament com pels elements subversius que s’hi troben, el relat no està exempt d’aspectes criticables. El més notori de tots aquests és, segurament, el tractament misogin dels personatges femenins, que és constant durant les tres primeres novel·les de la saga. De fet, en el documental esmentat, Le Guin admet que la trilogia inicial de Terramar és un fracàs absolut en termes de narrativa feminista. Caldrà arribar a les dues últimes entregues del cicle per a descobrir-hi la manera com l’autora revisa i pal·lia aquesta problemàtica de fons. En el cas que ens ocupa, però, el lector es capbussarà en un univers hipermasculinitzat. El centre de la narració gira exclusivament al voltant d’en Ged i d’allò que anhela o tem. El món està gestionat pels homes, i les dones són reduïdes a la mínima expressió: a part de mostrar-les poc espavilades i incapaces d’atènyer una màgia igual o més poderosa que cap home, només tenen rols marginals. Grosso modo, es podrien classificar en objectes d’admiració, encarregades de les cures o bruixes perverses instigadores del caos. Sens dubte, el lector s’hi trobarà amb situacions i diàlegs que, sense considerar el context en què es va escriure ni l’evolució específica de l’autora, resultaran, com a mínim, impensables pels nostres estàndards actuals.
Dit això, però, i més enllà de les seves llums i ombres, Un mag de Terramar és una novel·la fonamental per a la literatura fantàstica i una obra sense la qual no s’entendria l’aparició de sagues com Harry Potter. A Terramar, la màgia, l’única força capaç de canviar el món, neix de les paraules. El poder dels personatges no es deriva ni de les armes ni de les intrigues polítiques, sinó de la capacitat d’entendre i fer servir la paraula. I a partir d’aquesta premissa que és l’element vertebrador de la saga, Le Guin ens regala una defensa total i desacomplexada del poder del llenguatge, la literatura juvenil i la literatura fantàstica.