Autoria: Françoise Sagan
Títol: Bon dia, tristesa.
Traducció de Josep Maria Pinto
Editorial: Viena Edicions,
Barcelona
Pàgines: 181

Ai, els triangles amorosos! La filla adolescent enamorada del pare guapo. El pare enamorat de la filleta bonica, però també enamorat de qualsevol altra dona bonica que passe pel seu costat. La dona amb seny enamorada d’un pare faldiller, d’un home promiscu i immadur que no li convé gens ni mica a la dona assenyada. La filla que veu com aquesta dona trasbalsarà el tipus de vida que ella i el seu pare s’estimen i, per a evitar-ho, ordeix un pla embogidor. La filla sense mare que, al mateix temps, se sent atreta -sexualment, fins i tot?- per la dona seriosa, disciplinada, intel·lectual, que representa just el contrari al dolce far niente de pare i filla. Una dona que desestabilitza el vincle entre pare i filla i pretén reptar-los sense saber que és una tasca impossible, que aquesta missió acabarà per fer-la sucumbir.

Bon dia, tristesa és una història d’egoismes, no d’amors. Si no és que considerem l’amor com la forma més sublim de l’egoisme. És la història d’un estiu ple d’erotisme, de sensualitat, de passió, però també nodrit d’enveges i malícies, d’incomunicació i desconfiança. El que passa aquell estiu, en una mansió llogada de la costa francesa i els seus volts, se’ns narra per la filla, Cécile, una jove amb cos d’adolescent i ment despietada, com la de qualsevol adolescent. El seu punt de vista ens condiciona la recepció dels altres personatges, ens els vela.

El relat autodiegètic sempre té el perill d’arrossegar el lector cap a l’empatia total amb la primera persona. Però amb Sagan, com passa amb els bons autors quan empren aquest tipus de focalització, sempre sospitem de tots i, en primer lloc, de la mateixa narradora. Perquè el seu gest d’escatimar-nos informació ens diu més que si ens la donara. I en els forats dels seus records -perquè tota la història és una analepsi: confessió? Penediment? Cécile mai ho diu obertament- trobem la clau per a entendre aquelles vacances.

Quan va ser publicada per la jove Françoise Sagan l’any 1954, Bon dia, tristesa, que és la darrera i lapidària frase de la novel·la, va produir un escàndol considerable a França: ¿com admetre un text escrit per una xiqueta de disset anys on la dissipació moral, l’ombra de l’incest, el sexe i la maldat es barrejaven?

Avui, la novel·la es revela plena de vida i encara il·luminadora de les xicotetes misèries humanes: la crueltat casolana, la gelosia i la ràbia per nimietats, l’absurda desobediència adolescent, la incapacitat d’entendre el món interior dels joves per part dels adults. Podria estar signada per una jove autora contemporània, en el cas que alguna d’elles assolira la sagacitat i la penetració psicològica de Sagan, sense pretensiositats artificioses.

La nova traducció feta per Josep Maria Pinto respecta l’estil de l’autora, deliberadament natural, fregant l’espontaneïtat, amb l’aparent frescor dels breus diàlegs, però amb un ritme, una intensitat i una ànima literàries. Bon dia, tristesa apareix dins la impecable col·lecció «Petits Plaers de Viena», dirigida per la jove editora Blanca Pujals, i on podem trobar textos moderns que ja es consideren clàssics i es caracteritzen per la brevetat (Némirovsky, Stevenson, Colette…).

La coberta, il·lustrada amb unes línies irregulars de diferents tonalitats de blau, convida a endinsar-nos en la mar amb la narradora i el seu noviet, aquest bon xic al qual Cécile utilitza sense mesura, com la petita manipuladora dels altres que és, tan malfaenera com son pare, tan incapacitada per a estimar de debò. La recordem al film d’Otto Preminger (1958), l’adaptació del text a la pantalla gran amb Deborah Kerr, David Niven i Jean Seberg. Recuperem ara l’imaginari visual del blau marí, el groc del sol i la pell dels cossos nus i bruns, i tornem a llegir la novel·la si ho vam fer fa anys o descobrim-la i enlluernem-nos-hi de la mà de Viena Edicions.