Durant aquests dies obscurs, mentre rellegia Les petjades del temps de Rosa Serrano, he reflexionat al voltant de la necessitat o els motius que empenyen algú a fer repàs del temps viscut i deixar-ne constància per escrit. Rosa ho confessa des de les dedicatòries inicials: foren les seues amigues, les companyes de vida, les «germanes d’ofici», les que «l’espentaren a escriure-les», aquestes Memòries. L’editora, Àfrica Ramírez, que coneix de ben a prop el periple vital —i sobretot professional— de Rosa Serrano, és una de les instigadores fonamentals a l’hora d’aconseguir, justament, que la relatora en primera persona d’aquestes pàgines haja aconseguit —«en part», és clar; quina memòria hi ha que no siga parcial?— «fer les paus amb la memòria», en un moment transcendental en què l’autora mateixa revela que la seua està danyada.
Des del punt de vista literari, allò que en resulta és un llibre d’una honestedat esgarrifadora, escrit amb una prosa àgil, farcit d’anècdotes humanes que ens apropen la protagonista com si d’un captivador personatge de novel·la es tractara. Ella amb els seus espais vitals, testimoni i en tantes ocasions promotora d’alguns dels esdeveniments culturals, editorials i literaris més significatius del País Valencià dels anys 70 ençà. No debades, al llibre Corrents de fons (Lletra Impresa, 2019), el pensador i assagista Gustau Muñoz ja li dedicava un capítol en l’apartat titulat «Contemporanis capitals» i la hi caracteritzava —la contemporània Rosa Serrano— amb «la seua empremta personal i inconfusible —entusiasme, generositat, calidesa, rigor—». Quatre qualitats que s’associen al seu caràcter, però que no es poden deslligar tampoc de la seua manera de fer, d’assumir reptes i de treballar.
A més de pedagoga, de pionera en la renovació pedagògica al País Valencià des de la fundació, l’any 1975, de l’Escola Gavina; a més d’editora, fundadora de Tàndem Edicions; de narradora, de referent cívic indiscutible, i d’una persona compromesa, des de la seua condició de dona, amb els problemes, les inquietuds i les reivindicacions socials i culturals del seu temps i del seu país; a més de tot això, Rosa Serrano té ànima i mirada de poeta, i escriu «que la paraula privilegi té quatre síl·labes». I reconeix que el més gran privilegi és tot allò, experiències i persones, que li han fet estimar apassionadament la vida. A pesar d’haver publicat un únic llibre de poemes, titulat Paraules de vidre, ¿no és, aquesta actitud davant del món, intrínsecament poètica?
Entre les persones cabdals que han confluït en la vida de Rosa hi ha el lingüista, l’escriptor, el mestre per excel·lència Enric Valor, l’admirat «senyor Valor» per sempre més. Amb ell va compartir experiències editorials, com ara l’adaptació de les Rondalles valencianes per als infants, o l’ambiciosa publicació, a Tàndem Edicions, de la trilogia de novel·les del Cicle de Cassana de l’escriptor de Castalla. La relació literària va discórrer en paral·lel a l’afectiva, i podem intuir com foren, de profundes, les petjades que el senyor Valor deixà en la vida de Rosa Serrano, quan llegim les pàgines que ella li dedica en aquestes memòries; probablement, de les més belles i de més entranyable lectura.
Rosa Serrano va nàixer a Paiporta, l’Horta Sud, l’any 1945. La bona situació de la seua família castellanoparlant potser l’abocava a esdevenir una dona de mentalitat acomodatícia, però ella preferí escollir un altre camí i, com en una cursa d’obstacles, plantar cara als que li anaven eixint al pas. Fins avui mateix, com demostra amb la feina àrdua de reconstrucció que puc imaginar que ha comportat resseguir aquestes petjades. Encomiables les paraules que, en un moment de crisi en la relació amb el seu pare, li adreça ell: «Eres de la misma madera que yo, pero de signo contrario.»
Va perdre la mare als tres anys, i ben prompte reconeix la influència que els llibres i uns autors determinats exerceixen sobre ella. Es va oposar a la dictadura franquista, és clar; va impulsar el moviment de renovació pedagògica al País Valencià en els primers anys de democràcia; i va abandonar l’ensenyament per fundar Tàndem Edicions just en els anys en què un govern del Partit Popular, no gens afí als postulats lingüístics ni ideològics de l’empresa, arribava a les institucions valencianes per establir-s’hi durant molts, massa anys. El mateix PP que va rebutjar en les Corts demanar la concessió de l’Alta Distinció de la Generalitat Valenciana a títol pòstum per a Enric Valor. No se’n van escapar, d’una censura practicada habitualment durant aquell període, i poc esventada encara, alguns dels llibres publicats per l’editorial de Rosa Serrano.
Fa vint anys, aproximadament, vaig tractar d’ajudar Rosa a classificar centenars d’articles culturals, notícies, retalls de diari que havia anat seleccionant al llarg dels anys. Crec que aleshores no ens en vam sortir. Però, en aquells intents reincidents de voler classificar en carpetes tantes inquietuds estampades sobre el paper, veig ara la mateixa voluntat d’ordenar el seu temps recordat i fixar-lo per escrit. I la meua admiració cap aquella dona que amb dèsset anys ja escrivia «amb vocació de dietarista» s’amplifica en el temps i es fa una mica més convençuda. No cal dir que tots els reconeixements institucionals que ha rebut des de l’any 2014, entre els quals hi ha l’Alta Distinció de la Generalitat Valenciana 2019, són justos i necessaris.