Aquest llibre naix amb la voluntat de rememorar l’autor català en el dècim aniversari de la seua mort. Fins a la publicació de Jordi Teixidor i el teatre català contemporani no existia cap monografia crítica orientada a la revisió i estudi de la seua obra dramàtica. Però, com pot ser això? Com pot ser que l’autor més representat en llengua catalana als últims anys del franquisme haja rebut tan poca atenció a partir de la Transició? Aquesta serà una de les qüestions que el volum que tenim entre mans tractarà de dilucidar.
Jordi Teixidor fou un dels capdavanters de l’anomenada Generació Sagarra, guardonat el 1968 per El retaule del flautista. Amb les seues més de mil representacions es va convertir quasi en un fenomen de masses, un muntatge que va passar del circuit teatral independent al comercial, sota la direcció de Pau Garsaball i Felip Formosa. Va suposar una de les crítiques més contundents al militarisme i al sistema econòmic i ideològic del franquisme de la literatura i el teatre en llengua catalana i va convertir Teixidor en un dels autors més emblemàtics de la revolució dramàtica del teatre independent. Va ser el màxim exponent del teatre èpic d’influència brechtiana, orientat a l’anàlisi estructural de la societat, dels mecanismes econòmics, socials i ideològics que la configuren.
Amb el retorn de la democràcia, el nostre autor va continuar cultivant el teatre de compromís social i polític, però aquest va deixar d’interessar als empresaris catalans i als gestors culturals. Comença el que Gerard Vázquez ha anomenat «la tragèdia del cas Teixidó»: el menyspreu de tota la producció que va seguir a El retaule del flautista. Diferents estudiosos aborden en aquest llibre els motius que van portar els diferents agents del camp cultural a deixar-lo de banda: l’explicació més naïf parla del canvi de preferències del públic, però els qui coneixen bé el context sociohistòric i cultural asseguren que no és qüestió d’una estètica que hagués quedat desfasada, sinó que va quedar arraconat per la seua militància pública al PSUC. Diu Pepa Arenós: «després de la mort de Franco, ser crític no estava ben vist. I ser anticapitalista ja era tremendo. I això forma part de per què la majoria van quedar al calaix… Era un fenomen ideològic, de partit» (p. 143).
Jordi Teixidor i el teatre català contemporani recull les iniciatives de diferents professionals del camp de la filologia i el teatre per donar visibilitat als projectes menys coneguts en què El Teixi es va enrotllar: des dels seus inicis al Grup de Teatre Popular El Camaleó fins a la seua iniciativa (fallida) de crear una associació catalana de dramatúrgia. S’hi analitza, també, l’impacte de la producció de Teixidor al País Valencià i a les Illes Balears, que no va ser poc. També es posa el focus a obres menys conegudes però de qualitat innegable com La jungla sentimental o Tot això del Vietnam, on, de nou, utilitza recursos discursius propis dels gèneres ficcionals mainstream (com el policíac o el western) o dels mitjans de comunicació per apropar al sector més popular el seu teatre de compromís. El llibre es tanca amb unes pàgines dedicades a explorar el valor que per a l’actualitat encara amaga la seua obra,
La tragèdia del cas Teixi és una entre tantes. No obstant això, aquest treball ens sembla molt necessari en un present líquid, volàtil, on la set de novetat constant (que no de qualitat) i el consum ràpid, quasi bulímic, dels productes culturals, amenacen de perpetuar la marginació de tot discurs o ficció que abandone el marc del pensament normatiu i hegemònic.