Eva Baltasar és una poeta infatigable, com demostra la seva nòmina de reculls: Laia, Atàviques feres, Reclam, Dotze treballs, Media aquàtic, Poemes d’una embarassada, Vida limitada, Animals d’hivern, Neutre, Invertida i Nus Schiele. Tot i que la seva obra és una de conjunt, el llenguatge poètic és la base de la seva narrativa i cal situar la seva poesia al lloc que pertoca.
Unes pinzellades. A les temàtiques que ja coneixen els lectors del tríptic —com la maternitat, el desig, el gènere, la sexualitat, les convencions socials i l’espai— s’hi afegeix una exploració més extensa de la corporalitat, la quotidianitat i l’entorn. I, com a tret més distintiu, els poemes són el suport ideal per reflexionar de manera extensa sobre l’escriptura i la figura de la poeta: «Abans escrivia com una poeta de darrera generació […] / però ara tot és diferent. La meva atenció vol coses de carn i ossos/ […] Les lletres s’han anat exiliant en corrues de formigues / que avancen lentament amb els accents a sota el braç / […] Però el cos és un imperatiu que no puc vèncer / i la voluntat, com totes les bones paraules, / acaba on tot just la necessitat comença». La maternitat es passeja per diferents reculls, com per exemple, Medi aquàtic (amb «Sala de maternitat» o «Ingrés», d’un aire més aviat mèdic o hospitalari), Reclam (amb poemes com ara «Pergamins»: «Després vas venir tu i, evidentment, els estranys eren els altres») o Poemes d’una embarassada. Si Maria-Mercè Marçal escrivia sobre la impostora, Baltasar es desdobla a «Dr Jekyll»: «Tota jo m’he convertit en un rebost. / Tinc habitants que ja s’han fet extreure dents / i restes de cos que canvien de textura i de color» i reivindica la importància del discurs: «M’està passant alguna cosa grossa / que podria mobilitzar un imperi o dos». A més de la dualitat òbvia del títol, hi ha l’assimilació amb un rebost com a metàfora de la font d’alimentació que la mare suposa pel fill i els «habitants», que acompanyen mots com «l’hoste» a l’imaginari per a descriure el fetus. També hi ha una referència a la relació capitalista del cos de la dona com a mode de producció —«He transformat el meu ventre / en un taller mecànic. / […] Però aquest germen és meu, no l’encomano. / […] Jo tinc les dues pedres / a banda i banda de les meves cuixes obertes» (15)—, però reivindicant la possessió i l’extensió corporal. Amb el part, la poeta s’assimila a una de les mares simbòliques més reconegudes: «diríeu que soc una verge, / amb els meus dos pits a l’aire, / les noves esferes mundials, / i un nadó de roba que baixa com un riu, / arrossegant alguna part de mi / amb la pressa del seu clam» (51). L’amor i el desig tenen el seu màxim exponent a Laia, on s’escriu la devoció vers la figura estimada desdibuixant reiteradament els límits de la pell, que s’alça com l’última frontera. El to del recull és eròtic i la confusió entre els enamorats és tal que arriba al rebuig de tot allò que no és l’altre(a): «Represa / de mi mateixa pels teus dits, pel teus / ulls medievals, tolero l’existència / d’aquella part de mi que no soc tu» (63).
Fixem-nos en Neutre que, ja des del títol, problematitza la performativitat. Per exemple, amb l’assignació de gènere i la seva complexitat —«La Cosa a què em van constrènyer / quan era un nadó rabiüt, vermell / amb una escletxa real de màxima foscor / on tothom va poder veure / —Déu meu! Tan clarament!— / que jo era una dona, / aquesta Cosa»—i la representació social i el comportament que s’espera de les dones: «em van fer creure / que allò més important de mi / era un capoll, els pètals de colors / que havia d’exhibir» (35). Els personatges (es balanceja entre el jo, el tu i el plural) han après que la seva dignitat sorgeix de l’acceptació dels altres i del cobert que porten: «Quan un vestit és la campana, / enorme i rígida, que et fan passar pel cap / i atrapa el cos i la substància / anterior al cos, més personal / el timbre que esclata i sagna» (31). Si la campana ens recorda The bell jar de Sylvia Plath, és també per la fixació amb la intertextualitat. L’autora conrea un diàleg amb escriptores i pensadores com ara Simone Weil, Renée Vivien, Hannah Arendt, Sylvia Plath, Else Lasker-Schüler, Doris Lessing, Judith Butler, Virginia Woolf i Ingeborg Bachmann. Amb elles, no només s’ubica com a escriptora i com a lectora, sinó que reivindica les coordenades polítiques de la seva escriptura i pensament.
Malgrat que disposa d’un repertori distingit amb premis importants, com el Miquel de Palol o el Gabriel Ferrater, Eva Baltasar va ser presentada als mitjans com una debutant quan Permagel es va convertir en un èxit, fet que demostra la manca de representació de la poesia a l’espai públic. És per això que reivindico una Eva Baltasar poeta, una autora que ha bastit una col·lecció extensa i important, coherent i lliure, compromesa i en evolució. Llegiu-la.