M’arriscaré a dir que Pau Rodríguez Sánchez-Campos, in arte Pau i au, és un poeta barroc. Potser no és el barroc de Vallfogona a qui tenim l’oïda acostumada: la poètica pauiauiana en defuig, del costum. Aquest barroc de la Valldigna utilitza tota una sèrie de dispositius per desplegar una exquisida extravagància. Sota una aparença desordenada, quasi caòtica, d’un horror vacui digne de les voltes bigarrades del monestir de Simat, els textos de Pau i au s’estructuren subtilment fent un ús creatiu, creativíssim, de tots i cada un els elements textuals al seu abast, com si el barroquisme visual es teixís sobre un esquelet d’avantguardisme papasseitià. El poema sobreïx del seu propi cos i impregna títols i peus de pàgina, fent-los partícips dels diàlegs entre les múltiples veus que prenen part a cada composició. En alguns casos és la nota al peu la que du el pes del poema, en endinsar-se en un reguitzell d’imatges absurdes i preguntes retòriques.
Aquest tipus de recursos són molt utilitzats pel poeta al llarg d’una carrera que, sense dubte, es pot considerar plenament consolidada. Com a mostra, la plaquette recentment publicada Balada del viatger que va anar i ho va mirar tot i, ara que en torna, res no hi veu (irònicament, sense tornada) (6è Premi Carles Hac Mor d’escriptura subversiva), el títol de la qual ja n’és un exemple en si mateix. A la presentació feta a Juneda, a les Garrigues, vaig poder comprovar de primera mà l’atractiu efectisme de l’estil de Pau i au. La combinació de textos de regust oníric, carregats d’estampes inversemblants que se succeeixen en ràfega, sumats a una experimentació formal a la qual el lector (o l’audiència, en aquell cas) no hi està gens acostumat provoca una volguda sensació d’astorament, fins i tot de divertiment en aquells poemes que més s’hi avenen. I és que si una cosa té aquest poeta és una predilecció per allò subversiu, inusual i sorprenent.
Cassette, que valgué a l’autor el XLII Premi de poesia Senyoriu d’Ausiàs March de Beniarjó s’organitza, com la cinta magnètica que li dona nom, en una cara A i una cara B. A la primera, ELLA i ELL són dues veus prominents que exerceixen de protagonistes d’un relat a penes esbossat, un fil conductor que relliga els diversos poemes. Aquest dos tòtems es presenten unes vegades com a ens incorporis més o menys identificables en imatges dicotòmiques, i altres vegades com a interlocutors explícits de diàlegs en els quals bull el conflicte, que col·lideixen i s’entrecreuen en un ball de voluntats i afirmacions rotundes, viscerals i subtilment eròtiques. Totes dues van desenvolupant-se in crescendo fins al poema dialogat final on tot esclata just abans de quedar-se en suspensió. A més, un tercer personatge, el RELLOTGER, sembla ser una transposició del mateix poeta, un cronista que recull i col·lecciona tot allò que succeeix a CIUTAT, l’espai desconcertant on passa tot, que bascula entre la buidor hostil i un cert sentit de pertinença. CIUTAT també és, però, un concepte mal·leable que representa en certa manera l’anhel de cada personatge.
Entremig d’ambdues cares trobem un interludi, Jombar o el llibre dels morts, que recull una sèrie de poemes que juguen amb l’al·literació de ritme trepidant per presentar una sèrie de preguntes retòriques i postulats metapoètics que ratllen l’assaig. Acte seguit, la cara B ens presenta una CIUTAT per on ELL vaga sense rumb davant l’absència d’Ella. Un seguit de poemes curts, aforístics, desgranen el lament d’Ell i configuren un monòleg fragmentari que reflexiona sobre la pèrdua, la desesperació i l’estranyesa davant allò que ha de venir. Tot plegat acompanyat d’un parell de poemes que no per més convencionals perden un bri de força: un provocador sonet que reprèn el joc d’al·literacions de l’interludi, portant-lo a una complexitat colpidora, i un llarg poema de to marcadament elegíac. El llibre finalitza amb un brevíssim epíleg en el qual reapareix la figura d’ELLA, més etèria que mai, i se’ns dona la clau per comprendre CIUTAT.
Cassette és, per tant, l’enregistrament d’un cor de veus que criden urgentment a romandre pulcres enmig de la desesperació, conjugada de mil formes diverses. Un cor de veus que ens commina a mantenir la pulcritud com els nervis de pedra del claustre de la Valldigna mantenen la compostura malgrat la intempèrie.