L’any 2020, la Institució Alfons el Magnànim va publicar El temps en ordre. Poesia reunida 1988-2019 amb tota la producció poètica de Teresa Pascual fins a aquell moment. Era un llibre necessari per fer valer encara més la trajectòria d’una de les nostres millors poetes, reconeguda amb premis de prestigi com l’Octubre per Les hores (1988) o el de la Crítica Catalana i de la Crítica dels Escriptors Valencians per aquell magnífic Rebel·lió de la sal (2003). Tot passa baix és la primera obra que publica la poeta saforenca després d’aquell volum d’obra reunida i esdevé un pas més en la consolidació de l’univers poètic que va començar a bastir fa més de trenta anys.
«Entre el dia i la nit no hi ha paret» és una frase feta que encapçala el llibre i que empra la poeta per preguntar-se «¿on és la ratlla?», situant així la reflexió ja des dels primers poemes al voltant de la continuïtat, dels límits i la complexitat de destriar la llum i la foscor, cada espai i cada fet perquè sempre existeix «la fissura invisible de les coses». Es tracta, en el fons, del camí que transitem, del propi viure entés com una ferida que intentem pensar i explicar amb el llenguatge, o fins i tot amidar-ne la fondària: «el calat de la bretxa que travesses». És una poesia que indaga en la tensió que es genera entre l’individu i la seua manera d’estar i interpretar el món. Una tensió que es cova ànima endins, entre els plecs d’allò més intangible, d’aquelles ferides que no són tan fàcils de suturar com les de la carn, tal com veiem al magnífic poema «Sutura», quasi una mena de poètica, de brúixola per situar-nos dins de la trajectòria mateixa de Teresa Pascual: «Si hagués tingut ferida, / si el cos s’hagués obert, / amb uns punts de sutura / hauria unit les capes. / Però l’ànima es queixa / de no haver sigut carn». Escriure és, també, cosir els llavis d’una ferida invisible, teixir un recer on comprendre i pensar les emocions que ens permetran protegir-nos de la intempèrie.
Un altre dels eixos centrals del llibre és la mort, les absències que es van produint amb el pas dels anys i que la poeta vol fixar amb els versos, com succeeix en el commovedor «Forn», on descriu un somni, la trobada quotidiana en la fleca amb una amiga ja traspassada («Ho sabíem tu i jo, que estaves morta. / Res diferent. El forn, les dones, tu, / la veu, les mans, la roba, tot igual, / tan igual com en vida, com si encara, / com si no fora un somni, com si hi fores.»); o en el poema «Tornar a casa», que comença d’una manera ben explícita: «Hui tornen ells, / els nostres morts». En aquest poema, a més, la tornada metafòrica dels absents s’esdevé en el Grau de Gandia, paisatge cardinal en la vida de la poeta que li serveix per homenatjar els homes i les dones que vivien fent feina al port. Tot un món d’abans que, amb paraules com riu, pantalà, gavines o estiba s’arrela a un lloc precís, físic i emocional alhora. És la nostra memòria, les persones que han estat i que ens segueixen parlant i acompanyant, el deure de reivindicar la genealogia pròpia exemplificada també en composicions com «Massa mare» o «Herència sense testament».
En definitiva, parlem d’una obra de maduresa d’una grandíssima poeta que referma encara més una veu completament reconeixible. El llibre s’endinsa per entre els plecs més íntims de l’existència, per aquella nafra oberta que és el viure de cada dia, i es pregunta per la nostra relació amb els altres i el món, amb una marcada presència de la memòria o la identitat. Pascual continua amb la clara voluntat de posar el temps en ordre i de cercar, a través d’un llenguatge depurat i contingut, on el silenci també té el seu pes, un sentit a les coses. Aquesta mirada filosòfica és una constant en la poesia de la valenciana però sense oblidar-se que allò realment important s’esdevé al món sensible, aquell món de baix de Plató a què fa referència ja des del títol i al qual li confereix un paper cabdal en versos com aquests: «tot passa baix / i tot es veu menut / i res no importa més».