Autoria: Rafael Ferrer i Bigné. Edició, Rafael Roca
Títol: Escrits valencians
Editorial: Institució Alfons el Magnànim, 2023
Pàgines; 167

A data de 2023 encara ens queden aspectes per conéixer i valorar de l’obra de la generació fundacional de la Renaixença valenciana, la generació de Jacint Labaila, Eduard Escalante, Teodor Llorente, Vicent W. Querol, Fèlix Pizcueta i Josep Maria Torres. De vegades se l’ha descartada en bloc per conservadora, per poruga, per la seua resistència a fer el pas des de la cultura a la política. Entre altres, l’obra crítica de Rafael Roca ha sigut molt important per tal de repensar el balanç de la nostra Renaixença, posant-la en context i deixant clar allò que qui fa el que pot no està obligat a més. I el ben cert és que aquells lletraferits feren el que van poder tenint en compte les circumstàncies i també, és clar, les limitacions de la seua visió de la identitat espanyola, descentralitzadora sense dubte, diversa en bona mesura, plurilingüe encara que amb diversos graus de diglòssia, però profundament nacional espanyola i amb una identificació matisada però completa amb el projecte de la Restauració.

I què és el que van poder aleshores? Doncs sostindre i defensar dels atacs del nacionalisme espanyol més homogeneïtzador i també dels embats emesos des de la villa y corte la recuperació d’una literatura culta en valencià, d’un registre alt per a la nostra llengua, tan arcaïtzant com es vulga, però ple d’elegància, de riquesa lèxica i amb un ritme impecable. A més, malgrat les polèmiques, la consciència plena de la unitat de la llengua, que València, Catalunya i Mallorca eren, com diu el poema de Ferrer i Bigné, «tres germanes». I a més la construcció i recuperació d’una genealogia per als amadors de les glòries valencianes, per als fills de la morta viva. Tot el que ha vingut després no haguera sigut possible sense ells, sense la seua profunda convicció que la llengua dels valencians podia vehicular la més elegant poesia —i també prosa—, podia servir per a crear bellesa.

Per tot això és una molt bona notícia la publicació dels Escrits valencians de Rafael Ferrer i Bigné (1836-1892), il·lustre veí del carrer Quart (Intramurs), quart president de Lo Rat Penat entre 1881 i 1882, membre destacat d’aquella generació del qual, tanmateix, les seues obres jeien en bona mesura esparses en arxius i hemeroteques. La donació del seu arxiu conservat amb cura per la seua família a la Universitat de València per a la custòdia i l’estudi i la tasca filològica de Rafael Roca ho ha fet possible. Gràcies a aquest llibre, que complementa la biografia Memòria d’un poeta de la Renaixença, de Jaime Millás, publicada en 2019, l’obra d’aquest prohom de les lletres valencianes està hui a l’abast de tothom.

I, com diu al pròleg l’editor potser no és tan ampla com el d’altres companys de projecte generacional, però no està exempta de qualitat i d’ambició. Al llibre trobarem poemes excel·lentment ritmats, com no podia ser d’una altra manera, on, a més dels inevitables poemes religiosos («Oh religió, que en altre temps solies/ als trobadors los càntics inspirar») trobarem Jaume I com a heroi fundador («I ací acaba la gesta del més gran rei,/ de qui València guarda record etern:/ en sos furs, en ses obres i sàvies lleis,/ i en la mateixa llengua que hui escolteu») i a Ausiàs March com a escriptor fundador («¡Tu encara vius! Los genis que a la fama/ lleguen son nom, quan al sepulcre baixen,/ no per sempre pereixen/ com apagada flama»). On sabrem de les seues amistats a Catalunya «de quan per les costes passí de Barcelona,/ deixant la pàtria meua, de ta ciutat bessona,/ com tu i jo bessons érem en l’orfandat i plor», de la seua devoció no només per la Mare de Déu dels Desemparats («estel de l’alba, reflagrant rosa,/ gentil palmera, fruit d’horta closa/ i flor de llis») sinó també per la de Montserrat («Avui, enmig l’alegria/ de distingida companya,/ vinc altra volta, Maria,/ escoltant per la muntanya/ ressons de la poesia»), i de com les tres germanes unides per la llengua, «tres branques d’un sol arbre, tres formes d’una idea», no han de separar-se mai, malgrat la diferència de projectes entre els trobadors del nord i del sud de l’Ebre: «¿Per què empunyeu les armes? Ma pàtria no vol guerra,/ ma pàtria sols desitja la venturosa pau;/ deixeu, puix, als polítics les lluites de la terra,/ deixeu la tosca llança per lo llaüt suau». El poema dedicat a les tres germanes és especialment destacable pel que té d’exercici d’estil. Cadascun dels territoris humanitzats parla amb el dialecte que li és peculiar: «Jo som sa major de totas/ sas al·lotas que aquí som…», diu Mallorca; «Veniu amb mi, pobras noias,/ i jaure no vullau pas…» diu Catalunya; «Me diuen que soc morisca/ i la perla dels emirs» diu València. I a més de tot això, de vegades, poemes on el ritme sonor tan adient per a la recitació en sessions públiques deixa traduir tons de lirisme íntim: «fulles i flors no cregues nos negue lo boscatge…/ que el temps ma amor no tronxa ni el bosc mata el mestral».

Entre els escrits en prosa destaquen els capítols dedicats a Tomàs Villarroya i Sanz, Josep Bernat i Baldoví i Pasqual Pérez i Rodríguez, erudits i rigorosos, dignes de qui va voler publicar un complet Parnàs valencià. A «Lo tres de març», dedicat al testament d’Ausiàs March, ens ofereix una mirada a la intimitat del poeta predecessor que podria quasi ser un conte i que ens du a la ment el poema de Vicent Estellés al Llibre de meravelles que comença «Ací estigué la casa on visqué Ausiàs March…». El «Discurs llegit per lo president, D. Rafael Ferrer i Bigné, a l’inaugurar els treballs de la societat Lo Rat Penat de l’any 1881 a 1882», per últim, és una primera versió de la disputa onomàstica que tant de mal ens hauria de fer entre les manipulacions d’uns i les arrogàncies d’altres. A Ferrer i Bigné li agrada allò de «llemosí», la qual cosa, per altra banda, ens mostra ben a les clares que ni tan sols la utilització d’aquest nom implica la fossilització de la llengua i el seu bandejament dels usos socials. Així, el projecte de «Parnàs valencià» ja esmentat, començat amb el seu amic Teodor Llorente, tenia com a objectiu, segons una carta que Ferrer i Bigné li va remetre a Víctor Balaguer, «generalizar la literatura lemosina». «Cal subratllar-lo —explica Rafael Roca al pròleg— perquè, sovint, s’ha afirmat —amb poc de fonament, però— que els escriptors valencians vuitcentistes únicament aspiraven a mantindre el conreu de la literatura valenciana en el clos dels cercles cultistes».

En resum, mentre contenim la respiració pel que puga passar amb la Institució Alfons el Magnànim en estos anys foscos en els quals tot fa pensar que ens endinsem, cal gaudir de tot el que s’ha fet estos anys. Aquesta publicació de l’obra en valencià de Rafael Ferrer i Bigné és una excel·lent notícia, perquè posa al nostre abast literatura en valencià excel·lent, perquè ens permet conéixer millor els que ens precediren, què volien, quina llengua literària ens llegaren, i perquè ens recorda que venim de lluny i que no hem de renunciar a intentar arribar més lluny encara i a vetlar si fora un cas que tornara la llarga nit.