Autoria: Susanna Lliberós
Títol: El Crit
Editorial: Onada Edicions, Benicarló, 2023
Pàgines; 64

El Crit, quart llibre de poesia de la periodista i poeta Susanna Lliberós (Vila-real, 1973), va ser guardonat amb el XXV Premi de poesia Jaume Bru i Vidal de Sagunt i, al meu parer, és una bona mostra d’aquella «bella possibilitat» de què parlava Vinyoli referint-se al fet de «viure poèticament».

El poemari es divideix en dos parts: Intempèrie, formada per vint-i-tres poemes, i Crèdit de la realitat, que n’aplega setze. Al primer poema de l’obra, la poeta ja enuncia clarament el seu propòsit quan escriu que el Crit, així, en majúscula, «No és cap escridassada en desmesura/ ni un ai ni un esclafit vocal./ El Crit/ és l’única consciència que ens habita la pell/ i alhora la reedita». Perquè és una manera d’estar i comprometre’s amb el món, des d’allò més íntim i personal, quan sents el cos com «aigua embassada» o la malaltia hi ha anat fent el seu camí, com veiem en el commovedor Tercera cicatriu, un poema que comença així: «Una cicatriu més una cicatriu fan tres cicatrius/ i aquesta, la invisible tercera, és també la insofrible/ que sagna sense treva i esquerda la femella». Parla del dolor físic del cos, palpable, però també d’aquella cicatriu invisible que s’arrapa als plecs de l’ànima. L’escriptora s’arrela a vivències concretes del seu dia a dia, però també ausculta el món i crida, s’hi posiciona, perquè l’obra és, també, un compromís contra la indiferència, contra la injustícia que ens envolta, contra aquesta Europa on tenim «la immoralitat palplantada als portals de les cases decents».

«No és que jo cride, és que la terra brama», diuen uns versos del poeta revolucionari hongarès Attila József que Lliberós cita i li serveixen de porta d’entrada a aquest poemari que esdevé un bram íntim i personal, alhora cívic i col·lectiu, d’una humanitat descarnada. Versos que són denúncia i venjança alhora, que volen encabir visceralment tota la vida, ambicionar la dissidència quotidiana, ser un entre tants i, com a poeta, lluitar cada partida amb l’arma de la paraula tot i saber que «no tindràs mai la carta guanyadora».

A la segona part, la veu poètica s’endinsa en un recorregut per tots els noms de l’amor, les decepcions que solen acompanyar-lo, l’erosió que li provoca el pas del temps, la covardia, aquella «eterna cuirassa» o la «prudent distància de seguretat» entre els amants. Però també es crida l’erotisme, amb el cos i la pell sempre presents, com en els quatre versos de Prec: «Vine’m amor/ que en un big bang el cor se m’esmicola/ que l’ànima et proclama/ i et reclama la vida que pel cos/ m’abandona». Sembla que ara, després de tota la intempèrie, arriba la lluminositat, la felicitat com «una/ fórmula/ encomanadissa/ de/ subsistència» i el poder de l’amor, de la pròpia vida. En aquesta part, la poeta mira el seu món més petit i va rescatant-ne la bellesa de la quotidianitat per bastir reflexions carregades de profunditat, com veiem a «El joc del soroll», poema que parla d’un joc inventat amb la filla i que acaba així: «Viure o morir/ entre un no i un sí».

«Saber estar trist és una fortalesa», diu un vers de Joan Margarit citat a El Crit, però a mi, mentre anava llegint el llibre, m’ha vingut al cap aquest altre vers del mateix autor: «Però una ferida també és un lloc on viure». L’autora viu i escriu des de la ferida, n’és conscient i reivindica la tristesa, la necessitat d’acceptar-la i fer-la servir com a fonament. Es mostra vulnerable i, a partir d’ací, construeix la rebel·lia, la ràbia i l’inconformisme perquè, en definitiva, aquesta obra és, per damunt de tot, una ferotge reivindicació de la vida, aquesta paraula que apareix en tants dels seus poemes com, per exemple, a «Big Bang»: «Després d’enrunar l’endolació dels dies,/ vessa l’amor, menut i poderós,/ i predica la vida, d’hores breus, sota el sol». A pesar de la incertesa, individual i col·lectiva, d’allò que ens fa sentir fràgils, la poesia pot ser-nos terapèutica («habitatge i espill de la carn») i la vida, com la llum, sempre hi trobarà una escletxa.