Puc arriscar-me a afirmar que l’Arieja, en el vessant septentrional dels Pirineus, no deixa ningú indiferent: en el raiguer de la gran serralada, la seua geologia calcària em resulta familiar, però ací acaba el parentiu. La resta d’elements del paisatge són d’allò més exòtic per a un endemisme mediterrani com jo: les valls panoràmiques que s’obrin inesperadament per després tornar a tancar-se, els boscos atlàntics, les masies amb pastius idíl·lics, els rius cabalosos, les coves profusament gravades i pintades durant el paleolític superior, els castells d’atmosfera diàfana, encensats d’un remot catarisme…
El periodista Christian Bernadac (Tarascó d’Arieja, 1937 – Compiègne, 2003) ens ha llegat un receptari farcit d’aquests ingredients, sobretot en el context de l’ocupació nazi —i les seues dèries esotèriques—, de la Résistance i de les incursions del maquis des de l’altre costat de la frontera. Le passe-montagne (1975), obra de «ficció pura», de la qual després es feu una sèrie televisiva, n’és un magnífic exemple, i en aquesta línia s’incardina la darrera novel·la de Pep Coll, un «relat novel·lesc ambientat en una època històrica concreta» (p. 630). Ara bé, la trama té ben en compte episodis documentats per diverses fonts i, sobre aquest ambient opressiu, ordeix Coll la narració de les vicissituds d’un orfenat amb una vuitantena d’adolescents refugiats, majoritàriament jueus, la «Croix Rouge Suisse, Secours aux Enfants, Saint-Denis de l’Artigue».
Cadascun dels capítols té com a protagonista algun dels personatges principals de la novel·la. Daniel, per exemple, fa ús d’un registre particular i escriu un setmanari, per manca de paper —amb més disponibilitat hagués fet un diari—. Alguns altres capítols se’ns presenten sota el títol del Llibre de Samuel, indefugible referència veterotestamentària.
Paradoxalment, la diversitat de veus i de perspectives no engavanya la lectura. Així, no s’hi adopta un estil marcadament subjectiu i les diferents trajectòries vitals corren en paral·lel, de manera que el seguiment de l’argument no es complica excessivament. Aquesta tècnica permet a Coll, al capdavall, d’anar per feina i centrar-se en un dels seus objectius, el d’articular la madeixa d’avinences i de desavinences, d’aliances i de tibantors, amb el rerefons, no ho hem d’oblidar, de la dramàtica pressió de duaners, milicians, membres de la Gestapo, collabos de pelatge variat, etcètera, sobre un grup indefens —o gairebé— d’infants. És ací on aflora, precisament, la solidaritat de classe (catalans exiliats, jueus errants o anònimes mestresses que tenen cura de la dissortada canalla) i on, en veu d’un dels personatges, les jerarquies religioses més tingueren a fer i menys feren: «Si hem de confiar en l’ajuda de l’església catòlica, estem apanyats […]. Per desgràcia, amb els nostres rabins i autoritats jueves ocorre una cosa semblant.» I acabà sentenciant: «Els sacerdots, siguin cristians, jueus o adoradors d’Al·là, en temps convulsos es converteixen fàcilment en col·laboradors» (p. 203).
Malgrat tot, també cal assenyalar el risc que comporta recrear determinades situacions, sobretot les relacionades amb els soldats alemanys, que poden, al meu parer, semblar una mica inversemblants. Siga com siga, i per acabar, no vull deixar passar un parell d’encerts més del llibre, més enllà de l’emplaçament en els Pirineus, que ja es quasi una constant de Coll: per una banda, l’ús normalitzat de la toponímia occitana; per altra banda, la inclusió d’un mapa amb tècnica d’aquarel·la en la pàgina de cortesia per tenir a la vista els diferents accidents geogràfics i les poblacions reals esmentades. Per últim, reiteraré l’acuradíssima edició i enquadernació de la col·lecció «A tot vent» de Proa, venerable collana que fa de bon llegir totes les seues publicacions.