És, Manel Alonso, un escriptor amb molts anys d’ofici. La solera de la seua ploma es veu reflectida entre els fulls de Fusta de carrasca amb una prosa senzilla però tremendament suggeridora. Ací trobem el millor Alonso: el poeta fi, sensible, que teixeix els mots amb la finesa dels grans; el novel·lista, encertat i lúcid que sap posar-se en la pell de la protagonista i aconsegueix que ens oblidem d’ell i ens n’anem amb Pilar de la mà fins al final de la novel·la; el cronista resolut, expeditiu, que sap trobar el moment exacte on quadrar aquesta o aquella anècdota en el moment just.
Fusta de carrasca, aborda el drama de l’emigració. Una nissaga castellanomanxega que ha de partir-se, que trenca el seu curs com el riu Guadiana, a la recerca d’un futur més generós, que els du a assentar-se al Pouet literari de l’autor, espill del seu Puçol natal, durant els primers anys de la segona meitat del segle XX. Seguim el relat a través de la veu de Pilar, la protagonista, que amb ulls de xiqueta primer i de dona a mesura que avança la novel·la, ens explica com de dura era aquella vida en què se sentien fora de lloc, tant en el punt de destí, com, amb el temps, també en el d’origen. Manel Alonso ens parla de dones fortes, com la fusta de carrasca, amb un drama colpidor que sura al llarg de tota la novel·la i que ens fa avançar amb cautela. No és fàcil explicar la duresa d’unes experiències tan traumàtiques, i si bé, avancem en la lectura amb el cor al puny, l’autor sap introduir els moments simpàtics que ens fan afluixar la mà, ens trau un somriure i ens esperona a continuar avant.
Manel ens presenta un relat molt humà que no ens pot deixar indiferents, la vida amb tota la seua cruesa no exempta de moments amables amb què l’autor ens ofereix escenes inoblidables, com el fet de descobrir l’existència del valencià a través de la lectura impossible dels llavis; la pèrdua de la dentadura i el posterior desenllaç, memorable; el viatge de la parella de Pilar a Ossa de Montiel, amb el seu Seat 850, una odissea que imaginem amb molta simpatia; la sentor de peus que fins i tot ens fa arrufar el nas… N’hi ha moments per a la reflexió, com el desig de poder aconseguir un fet tan quotidià actualment com és pujar o baixar una escala o el fet de descobrir i patir la menstruació a destemps… El ben cert és que tota la novel·la ens fa reflexionar.
Al llarg de les seues pàgines trobem tot tipus d’al·lusions musicals (podeu escoltar la llista de cançons a l’Spotify), i literàries, tant directament com indirectament (Estellés, Proust, Aub…), però no m’estendré més, capbusseu-vos en les seues pàgines i descobriu la bellesa de Fusta de carrasca, no us en penedireu.
En tot cas, s’ha d’assenyalar que aquest reeixit acoblament de les Falles amb la novel·la es veu pertorbat per alguns elements. És el cas de l’ús de l’expressió «mestre faller» que, si bé no és inusual, resulta estranya posada en boca d’un faller per a referir-se a un artista faller. O algunes distorsions del calendari (el 19 de març ja no es fa l’Ofrena o la Nit del Foc és la que va del 18 al 19 i no la següent). Són detalls que no resten valor a l’obra, però que de segur crearan una certa dissonància en el lector més faller i que, en tot cas, resulten fàcilment solucionables en una ‒esperem‒ segona edició.